20030730

Diumenge. Hem arribat a Son Saura en barca. Una síndria grossa-grossa ens esperava després de l'arròs a paella. Davall els pins he pogut engegar la lectura d'aquest llibre de Pavese, m'he quedat embullat en la traducció de Joan Tarrida, en el poema THE CATS WILL KNOW;

Ancora cadrà la pioggia
sui tuoi dolci selciati,
una pioggia leggera
come un alito o un passo.

Una acumulació de notícies. Una voluntat de no voler saber-ne res. Res de res. Avui que, a propòsit, m'havia deixat de comprar els periòdics, idò, avui m'he assabentat d'un feix de coses que m'haguera agradat no saber-les pas. Na Mar portava uns bikinis negres, nedava furtiva, tenint el coneixement de saber-se mirada, de saber-se xoroiada. En aquella peça negra l'estiu d'enguany s'anava resumint i s'anava prescrivint els terminis d'una oferta, on el desig hi té decimals en joc. Diumenge ben aprofitat, llegint Cesare Pavese en versions de Joan Tarrida.

El lloro de Beirut

En Tomàs Alcoverro, aquest patriarca corresponsal de La Vanguardia en el Pròxim Orient, està a l'aguait, cerca qui cerca, aquell lloro de Beirut que un dia va decidir prendre el vol cap a on qui sap on. Bensenes, tampoc és aquell lloro de Flaubert que magistralment ens n'ha deixat còpia literària en Julian Barnes. D'aquell lloro de Beirut, només sabem que tenia bec, emperò, que podria haver estat un agent infiltrat del Mossad. El seu coneixement d'idiomes era prodigiós, així com estava destinat a la consergeria d'un hotel habitat per periodistes de tot el món. Qui trobi el lloro de Beirut tindrà la clau de volta per a resoldre la problemàtica endèmica entre els palestins i israelins. Aquest cop necessitem ornitòlegs i no pas militars ni polítics!!!

Toni Sales

No hi ha dret. Sempre moren els més desheretats. Els menorquins ens hem complicat bé la vida, com un embull que no es desfarà pas. Durant l'estiu és quan tothom està més enverinat amb la feina i hauria de ser quan no n'hauríem de donar cop. As Migjorn el sol cau a plom. Als migdies senten cruixir les teulades. L'avi en Pepe ja mos ho tenia advertit: prohibit sortir as carrer fins a les cinc des capvespre, que es sol vos pot fondre es cervell. I anàvem per les ombres i voreres dels jocs ombrívols. Qui coneixíem a n'en Toni Sales no haguéssim desitjat mai que fos un número en l'estadística dels colps de calor.

20060421

El rompent de l'ona just dissimulava el borp del seu sexe.

20060720

Avui les cales són ports d'abrigall. Tot aquest turisme nàutic que deixa d'abonar taxes és una evidència d'objecció tributària, és a dir, emmerden les cales i platges i ningú no els obliga a què abonin les despeses dels serveis. Els beneficis del turisme sempre quadren...

20060714

Insomni de migdia. Veig en Vicenç de son Caragol córrer davant toros, corre qui corre, cames ajudau-me, i jo m'ho mir tranquil·lament, bevent d'una bóta de vi de les tres ZZZ.

....................

La llibertat és crua. La llibertat acaba darrere els barrots de les presons. Quines Bastilles s'haurien d'assaltar avui... La llibertat mai no és donada, t'hauràs d'enrevoltar per aconseguir-la, habitualment, es viu en un règim de la llibertat de la por. És el més còmode. És el més tranquil. Anar fent i veure les Bastilles d'un tros enfora. La llibertat no et sortirà a camí, t'hauràs de decidir i anar-la a cercar, perquè, inauditament, la llibertat és un horitzó que no existeix més enllà de tu mateix.

.......................


Camines damunt l'arena, deixant una tímida petjada d'aquest moment. Un bany d'algues et guareix les venes rompudes dels peus.

20060713

El concert gratuït de Bob Dylan va costar 600.000 euros, la meïtat pel catxet de l'artista (que una cosa és encomanar el ball, i una altra cosa, haver de pagar els músics). La visita papal encara no sabem què ha costat i quines despeses aniran en la partida del protocol governamental, atès que el Papa és un cap d'Estat, a més a més, del representant suprem de Déu en la terra dels catòlics creients i no creients. La residència de Santa Rita, ara com ara, ja porta una compromesa desviació pressupostària de 2,700,000 euros, i agafa't fort que encara no s'ha dit tot sobre les obres i les instal·lacions. Mentrestant, haurem de reconèixer el mèrit del conseller Andreu Bosch que, amb la seva gestió geriàtrica, ha fet que augmenti considerablement la inversió pública en aquesta població de ponent. Tot són maneres de veure les coses i, alhora, d'interpretar-les amb escèptica voluntat. Tal vegada sí, que sigui així, a cops de desviaments pressupostaris que l'ànima de les coses s'animi un poquet, mentre aquests desviaments econòmics no vagin a parar a engreixar les economies domèstiques dels partits polítics que ara són els gestors de la cosa pública. Suposam que qualcú, encara que sigui un aparellador qualsevol, ens donarà la informació puntual d'aquest excés de despesa contractada.

Sant Cristòfol, es sant

20060710. Dilluns. Sant Cristòfol, es Sant. Som anat as Migjorn, amb companyia de mumare, a beneïr es cotxo, perquè no tinguem cap desgràcia, perquè aquest sant ens protegesqui per carreteres, camins i carreranys de tota casta. Mai se sap. Cunetes i pregàries són equivalents. Com diu aqueixa cançoneta, de complicitat arrelada, de compassiva solidaritat:

Un dia anant as Migjorn,
vaig caure de part darrere,
qualcant dalt una somera:
mal d'altres rialles són.

Mentre mirava les voreres, aqueixa herba que ja caduca, els colors que han fet la seva temporada i van transmudant; aqueixa carretera de Ferreries a Migjorn, que molt sovint havíem caminat a peu-peu, amb una faixina al braç i donant la mà a un germà menor, anant a visitar als avis, i alguns divendres capvespre, el senyor Conrado Arguimbau de retorn cap a Santa Mònica ens feia pujar a l'auto. Sort que aquell dia que va tenir l'accident, noltros no hi érem. Com deia mumare: es pobres no en podem tenir d'accidents, ni estar malalts,,, Açò són coses de gent de pes!

D'un tros enfora, he vist el rector Comella, aquest capellà més estil Grahan Greene que tenim a l'illot. Una volta el vehicle ha obtingut la serena menuda, una volta mumare ha fet volar quatre jacutòries incomprensibles, hem arribat fins al cementeri a llegir làpides: noms, llinatges i dates d'inicis i acabaments. De retorn, mentre el sol era empès per la lluna que dissimulava un ple, pensava sino haguera fet millor d'embarcar-me fins s'Aigua Dolça, davant son Cabrises, on na Mar era a fer sa bereneta amb uns coneguts. Tal vegada, aquells bikinis grocs, amb la llum lunar irreflexiva, reflectien arrugues i ombres que jo encara desconeixia. Tot és possible quan l'encís és una sínia de vivències intransferibles. Tot és possible si el capteniment dels sentits és governat per altres sentits, entre l'instint i la intel·ligència. I el color groc fa ondulacions a cops d'oblits,,,

20060709

Diumenge. Com que els llatinistes de la vela eren a Fornells, hem quedat a romandre a ses Fontanelles. Ha estat mel. Una tranquil·litat de pedra picada. Fondentjades les barques, en Pakito m'ha mostrat la cova que comparteix a Calafum amb altres amics i adversaris. Hem dormit damunt coberta, davall un tendal de lona. Al fosquet, quan els colors eren descoberts en la seva decadència, hem cantat quatre cançons acompanyats per una guiterra. Hom no espera gaire cosa de la vida, però, hi hem deixar l'àncora,,, Aquest navegar vora-vora la costa és especialment enervant, sembla que et trobis davant un mur interminable, com són els penyasegats del nord, i sents la mar com fa l'embat contra les roques, a vegades, un colom o un xòric surten amb nervi de les barbacanes dels penyals, l'aigua del mar, així com te vas atracant a la costa, s'enfosqueix en un joc d'ombres i de bellumes. La remor marítima t'encén l'instint d'escoltar qualsevol detall. Dominical passeig contra la laboral avinguda dels dilluns.

Fondal avenc

Aquesta setmana en l'apartat dels comentaris del blog El Foner Emmascarat vam tenir l'oportunitat de llegir una glosa den Pitus Porrus, una glosa de picat que feia:

Desgraciat d'alorenc
que a ses garres em caurà
i si tu ni saps nedar
és qüestió d'aprendre'n.
De bon port i fondal avenc
no n'hauríem de renegar.

La glosa em va agradar. Contundent. Tota nirvi. Així com han de ser les gloses picades. I pensant-pensant em va venir a la memòria una glosa de l'Amo de Son Mascaró, de qui no ens cansam d'esmentar, de qui va deixar el llistó tan amunt que es fa costerut poder-hi arribar:

I tu no t'has de retgirar
que açò és lo qui més val:
a sa glosa dar sa sal
i a s'assumto acompanyar,
però, amb tu no pot anar
perquè ets mac de natural.

20060703

Dilluns. Estany de Son Xoriguer. Una basca incessant. Xafogor. Vents del sud, agombolats en tota la rosa dels vents. Mentre feia d'engegar el motor de la barca, en Pakito m'ha comentat dos o tres suïcidis de certa probabilitat que s'han donat aquest capdesetmana. En Pakito, que l'única cosa que llegeix són diaris esportius (la seva fidelitat al Mundo Deportivo, és una cosa inexpugnable, de caire religiós))), no sé com s'ho fa per estar enterat d'allò que no diu la premsa.

20060702

Diumenge. Sol. Vent d'enterra. Travessia en barca fins Macarella. Petit borinot per dur l'arjau. Quan no hi ha obstacles, tothom vol fer de patró. Dinar dins la barca. Entre l'olor del petroli, un embat somort i les copes nocturnes d'anit, el cap embotat. Aspirina efervescent. En Pakito, m'ha deixat planxat: fas cara de lluç! Na Mar, m'ha deixat amb un pam de nas, no s'ha vestit aquells bikinis grocs. Tota d'una peça: color negre i amb topos grisencs. Amb els prismàtics, m'he passat una llarga estona, mirant les baldritges. Aquests ocells em tenen encisat. Només s'acosten a la costa per nidificar. En Pakito s'ha passat tota l'estona de la travessia, donant lliçons de geografia domèstica. Quan hem passat davant na Gall, aquesta mítica pesquera de la infància, on havia estat amb en Toni Cocarossa i mon pare, he clicat la càmara digital. Unes fotos de record. Mentre el sol, travessava el llençol, cansat de perdre les ombres, he envestit la lectura mariner de JV Foix: Entre algues, do'm la mà,,, Foix és la cosa més geològica que es pugui llegir de la literatura catalana.

20060701

Son Esparver. Avui hem girat full del calendari. Dies com avui, sense res a fer. Sense compromisos socials ni familiars. Dies així et fan el pes. Tu ets amo i senyor dels minuts que ompliran els cadufs de les hores. Dies sense el fermall d'una agenda. Conscient, plemanet conscient, de la pèrdua de temps... Encetaràs una Bock Damm, si és gairebé gelada, millor. Faràs de rompre els esquemes de cada dia. Despenjaràs el telèfon i el contestador automàtic. Retallaràs les fotografies que més et plaguin dels diaris endarrerits. Et faràs un petit programa per a la setmana entrant, i prou que t'afanyaràs perquè aquest no sigui acomplert en cap extrem. Hi ha dies que són així com voldries que fossin: amb el tast amarg de l'existència, amb la petita crueltat de no saber què esperar dels altres, amb la duplicitat de ser un altre qui bada a l'altra banda del mirall. Hi ha dies així en què cal escoltar els consells materns,,,

20060629

Sant Pere i Sant Pau. Sant Pere ja no és lo que era; les festes marineres han estat transpassades a la diada de la Mare de Déu del Carme, a més a més, l'ambient portuari no està gaire per a festes. La festivitat mariana, a la seva manera, encara perdura. Després diran del poder masculí, la qual cosa, està en hores baixes en tot tipus d'esglèsia. Un dia com avui, sentíem cantar la cançoneta, amb la melodia de les peteneres, que feia:

Sant Pere bon hom era,
sant Bernat ja ho havia estat,
i sant Jaume amb una cullera
li tirava arròs pes cap.

Hem anat a can Pere Calafat, a provar una fideuà de marisc, en Pakito i jo, hem preferit endinsar-nos en el laberint de la bodega d'aquest bon vivant; no hi havia bòtil esguerrat. I és que un es posa a beure quan sap que és la terra qui gira a l'entorn del sol. De teories i de lleis n'hi ha unes quantes que aguanten el pas del temps, emeprò, no ens acaben de convèncer del tot. Un sospita que lo millor encara ha d'arribar, encara que sigui fosca negra.