Ahir, dijous capvespre, ho vaig passar a la cuina de can Pau, a unes tanques, darrere l'hotel Mediterrani, m'havia de mostrar la seva recepta de calamars plens (o farcits com diuen els catalans); quan tens els calamars nets, idò, una escaldada dins l'aigua bullent de l'olla, una escaldada i no una bullida. La carn picada (o carn capolada) si és mescla de porc i vedella, millor. Pensa a posar-hi una pastanaga en el feix de la verdura, perquè mata l'amargor de la ceba, idò, pensa-hi. N'hi ha que ho passen pel túrmix, perquè queda més compacte i mesclat, idò, jo no faig açò, jo ho pas pel xino, perquè els arreus elèctrics li lleven encant i sabor, sobretot, sabor. I mentrestant, un got de vi blanc Monopole, collita 2005, i després d'una digressió sobre el Barça, un altre got, i venga, fot-li, fot-li, que a l'infern no farà aquest fred... Pensa a tenir el forn encès, el tià ha de ser de terra, no d'aquests inoxidables. Què no obres un altre bòtil? A la nevera mos esperen. Calamars, tinta política, un colocón de cuidado, quan vaig sortir a la serena del vespre, em vaig adonar que no m'havia quedat ni la meïtat de la lliçó culinària del meu amic en Pau, idò, sí, hauré de fer la recepta com cada any, així com m'ho va ensenyar mumare. Trob que he quedat aprovat per encentar botelles de Monopole.
