El Lebrijano

Anirem a sentir a El Lebrijano, aquest príncep del flamenc. La nit de Maó que ens agomboli i que la lluna amagada surti a camí. El Lebrijano té una veu clàssica de cante jondo que no renuncia a aquell palo tan difícil d'executar com són las seguiriyas. Si els déus volen, un dia d'aquests us faré la crònica del concert.

20060927

A la cuina de Binicalma també arriben els telegrames cibernètics.

Mosques

Les mosques ja han arribat. Ja són aquí. Dins la cuina de Binicalma. No sé si tenen les ales de l'existencialisme de JP Sartre. Són emprenyadores. Jo em pensava que arribarien a l'octubre com en el poema de Gabriel Ferrater, emperò, enguany tot ve primerenc. Sembla.

Bikinis grocs

Ja som a la tanca de la tardor. Només cal anar-hi fent petjades. Peuades rere peuades cap esquinçar un altre cap d'any. D'aquest estiu només voldria recordar aquells bikinis grocs amb què na Mar ens ha enlluernat per cales i platges.

Ploure

Mai plou a gust de tothom. Que plogui al llindar de la tardor és cosa del temps i que les pluges venen quan han de venir. També és cert que s'han vingut fent moltes obres d'infrastructura: carrers, voravies, etc., sense tenir en compte la servitud de pas de l'aigua de pluja. Quan cops no hem sentir dir: per allà on ha passat l'aigua, prest o tard acabarà passant. S'han corregit el rost natural de terrenys, sense tenir en compte que allò que s'esdevindria seria un embassament o coses pitjors... Aquests dies de pluges, hem pogut treure al pati els testos de plantes d'interior perquè poguessin regar-se amb aquesta aigua beneïda que cau del cel. Amb aquestes pluges primerenques s'han pogut netejar teulades i embornals, perquè l'aigua que caigui des d'ara pugui anar directament a les cisternes, aljubs, etc., Mai plou a gust de tothom, però és força necessari que plogui i que la vida de les estacions faci el seu camí, d'esquena als nostres interessos.

20060915

Ahir vaig somiar en una carta de William Burroughs que havia adreçat a Allen Ginsberg.

Costa cap avall

Els gínjols ja van a 5 euros/quilo a la plaça des Mercat. Fa una setmana anaven a sis euros. Anam costa cap avall, fins que el petroli tengui una cotització semblant a la sang i els dòlars ho puguin comprar. Costa cap avall hom ha de frenar les peuades.

Començar en peu alt

Avui ha començat l'escola. Nirvis. Els al·lots del veïnatge no tenien aturador. I com era d'esperar no han faltat les pluges. A bots i barrals. A Mallorca tenen la dita: sempre plou quan no hi ha escola. Idò, avui ha plogut perquè hi havia escola. Un bon inici de càntic escolar. Carrers embassats. Fibles i claveguerams sortint de botador; gitant aigües residuals. Una empalagosa oloreta de merdes per avingudes i trànsits enfollits. Les reixes i les fibles, com cada any en aquesta època, no eren netes i estaven embussades, vet-aquí, que no donassin abast per engolir la torrentada. No ho dubteu, Déu ens posa proves i un començament en peu alt, qualque cosa significa,,, I no en tenc ni idea.

20060911

Dies xafogosos. El sol va rebullir la terra després de les primers pluges ocasionals i de concreta localització. Temps ideal per a prendre banys de mar. Santandria, malgrat s'hagi convertit en un port improvisat i permès per les autoritats administratives, encara s'hi pot nedar. Dies xafogosos quan les idees s'escurcen a l'ombra dels cossos. Madame Royal haurà fet reviscolar més vots, amb les seves fotografies de bikinis portant a les platges de l'abstenció, que no pas els seus rivals en el partit socialista francès, amb els seus principis ideològics esperonats. Val molt més una foto en bikinis en tost d'una càpsula de doctrina social, per a esberlar la gruixuda crosta de l'abstencionisme polític.

Cossificació ideal

Encara no he anat a dormir. Tota la nit de vetla sense haver travessat les fronteres del Port de Maó. Quan he arribat a casa en taxi, no tenia son. M'he preparat un cafè negre amb gel i som partit a nevagar per internet. I com sempre que puc, he anat fent aquell viatge cibernètic que m'agrada de repetir, d'illot en illot, visitant els blogs dels qui aprenc i dels qui puc també aprendre coses o deixar de creure en altres, maldant de no perdre l'equilibri de les sensibilitats. Les veus han de ser múltiples. Les idees floreixen i també s'esmosteixen, talment les flors. Una flor no fa estiu, emperò, hi ha flors que només duren un dia i prou. Flors d'un dia. Em ve a la memòria, mentre faig la prosa jazzística de la improvisació, una glosa de Miquel Ametler;

Vos ho dic de tot cor,
no me vull empegueir,
que açò serà una flor
molt mala d'esmosteir,
hi ha un refrany que sol dir
que mala herba mai se mor,

Idò sí, El post d'avui de JM Quintana és comprensible. Té la saviesa de contemplar una exigència, quan la política es marceix entre frivolitats i elementalitats. Què hi podem fer, travessar el desert, anant d'osasi a osasi, com el joc de l'oca. Idò sí, Madame Royal talvegada no tengui idees, emperò, té cos. I tot en gros, serà un intrèpid debat entre la idealització del cos i la cossificació de l'ideal. Post-it.

Silenci a la fresca

Seien a la fresca, com emprimer, i no tenien res què dir-se.

Pledelluna

Molts han estat qui han cantat a la lluna. Ahir sortia tímida i eixerida, a sol post, pel cap de llevant. Un petit espectacle d'aquells que m'agraden de valent, perquè els mass mèdia no en parlen gaire. Ahir, plena de gràcia, ens mirava altiva de fit a fit. Feia el seu camí cap a ponent. Avui que hem donat l'esquena a tantes coses, també li hem donat l'esquena a la lluna. Emprimer poques coses no es feien sense consultar quina era la lluna en què es trobaven, no fos que les coses sortissin a la torta o que la fusta tallada es podrís o que els sembrats no germinassin, etc. Pledelluna, petit espectacle encara gratuït! Molts poetes l'han cantada, emperò, sempre he tingut en força consideració allò que van dir i escriure tres poetes d'àmbits diferents: el xinès Li Po, l'andalús García Lorca i l'eivissenc Marià Villangòmez... La lluna sempre encalça ombres que haurien d'haver estat la nostra consciència.

Gínjols

Son Gramanet. Primer de setembre. Aquest mes sempre m'evoca aquests fruits. Els gínjols. A les bardisses n'hi ha tres de sembrats. Frondosos. Carregats de fruits. Cada dia, hom fa un aguait, per anar replegant aquells més madurs. Aquells que d'un verd escanyolit han mudat de color, cap un marró de nocilla. El nom d'aquests fruits en castellà és d'allò complicadíssim de dir i de recordar. Un mossabarisme d'empelt. Quan érem al·lots, en alguns patis de ses Cases Baratos, allà a la barriada del Ranxo, n'hi havia de ginjolers i anaven cepillats. Fins que son amo, hi va armar un cà maleit. A les parades del mercat tenen una cotització de 6 euros/quilo. Hom no n'ha de menjar gaires de gínjols, una embosta n'hi ha prou que sinó pots anar d'escànguil. Si més no, tots sabem que en aquest món de sivelles atesades, hom ha de tenir uns bons gínjols per anar per la vida.