Segon fascicle

“”””””””””””
El joc s’havia acabat, doncs, abruptament. Flora hauria pogut treure’m, de mica en mica, la veritat, i tanmateix se’n va afluixar, com qui llença enlaire la baralla. No devia voler prolongar el meu suplici. Però com dimonis se n’hauria assabentat, de tot? Potser sí que s’estava a l’aguait i orella junyida, darrere una persiana, com havia suggerit mestre Guillem, mentre en parlàvem, d’ella. El meu veí era prou cridaner i en cap moment no va prendre la precaució d’abaixar la veu. O no s’ho creia gaire que Flora ens escoltés o bé se’n feia un sou... Era també possible que l’informador fos l’amo en Joan; que, en una darrera visita, abans d’embarcar-me amb la dona cap a Barcelona, hagués anat a veure Flora, potser per acomiadar-se’n i proveir-la de queviures, i li hagués contat a la darrera nova que corria, aquell matí, per la vila: l’escàndol i les amenaces de mestre Tano, el carnisser. D’altra banda, com vaig saber després, l’amo en Joan ja n’hi havia parlat abans, a Flora, de mi. Jo amb prou feines el conec de vista. Tanmateix, l’oncle Magí me n’ha contat moltes coses, de l’amo: ells dos són amics de tota la vida. I es veu que l’amo, sí que em coneix, a mi, pel dret i pel revers, i se sap per pedres menudes tota la meva història. Fins i tot sembla que li caic simpàtic, pel meu estil de viure, sense un duro a la butxaca, fugint de fam i de feina, i per les meves arriscades aventures. No fóra, doncs, gaire estrany, comptat i debatut, que l’amo li fes, a Flora, un retrat prou exacte de mi, perquè, en veure’m, ella, i adonar-se que em tancava, sovint a casa, com un fugitiu de possibles ulls tafaners, digués: “Aquest deu ser el famós Vicenç”. Bé. L’Amo és un home sa d’esperit i de còrpora, alt i ossut, de mans grosses i cara angulosa. Sota les espesses celles, els seus ulls clars, d’un tèrbol gris, us miren de dret. Tota la vida ha treballat com escarràs. De jove feia de pagès i, ja home granat, se’n va anar a viure a la vila i muntà una serradora. Hi va guanyar prou per retirar-se, al cap d’uns quants anys, però l’home no sap estar-s’hi, sense fer res: conrea l’hort on viu i li sobra temps per guanyar jornals menant terres d’altri, i també surt, sovint a pescar i quan n’és el temps va a cercar bolets o espàrrecs, i a caçar tords amb filats. Flora, al cap de poc temps de conèixer l’amo, s’adonà que podia refiar-se’n. Quan ella, a la mala hora, se li va queixar que els conills del veí saltaven la paret mitgera, ell li va dir: No passis ànsia, Torna-te’n al llit. I si sents fressa dins l’hort, de matinada, no en facis cabal. De fressa no en va sentir gens. Però abans que sortís el sol, l’amo ja n’havia caçat tres, de conills, ben grassos. Ja en tenim per a l’arròs de demà, que és diumenge, li va dir. Però el gran neguit de Flora no eren pas els conills. Allò que la trasbalsava i li robava la son era l’aguait den Bep. L’home s’estava quiet, hores senceres, darrere la paret mitgera, sense treure-li els ulls de sobre. No se n’amagava gens. No cercava l’empar de cap matoll o arbrissó. La guaitava a cara descoberta, i no li calien mots: els seus ulls de brasa eren prou eloqüents..”””

Zizou

Fascicle

“”””””””””””Ja us he contat que, fa un parell d’anys, una altra dona, Verònica, vista de lluny, m’havia enquimerat a pèrdua de seny, tant que, malgrat el meu caràcter retret i esquerp capteniment d’ella, entestada a barrar-me el pas, no vaig parar que no aconseguís d’introduir-me, vulguis no vulguis, a casa seva i en el secret de la seva vida. Ara, doncs, em succeïa justament el contrari. Diríeu que Flora, lluny d’esquivar-me, m’obria les portes de bat a bat. Allò, d’entrada, em va fer feliç. De fet, desfermà dintre meu una veritable tempesta de falagueres emocions. Posat a consignar-ho en el meu dietari, no encertava a trobar la paraula justa. Havia escrit “delit” i, de seguida, ho havia ratllat, substituint-ho per “frisança”, que al capdavall tampoc no em féu el pes i, un cop ratllat, vaig optar pel manlleu d’un vers noucentista: “una alegrança convulsa”, vaig copiar, satisfet. Bé, ja sabeu què vull dir: m’encomanà unes furioses ganes de viure que, sense l’avesat control emotiu, s’haurien traduït en salts i danses, crits i cançons. Feia un dia esplèndid. El sol no escalfava massa, i el vent entre les fulles era com un remoreig de veus confidents. En el paisatge, cap a tramuntana, amb la petita ciutat com a teló de fons, hi abundaven les tonalitats grises i ocres: fulles caigudes, roquissars, tanques i camins vorejats de paret seca. Els còdols i roques deuen ser els ossos de la terra. Però la nota austera era contrapesada, amb escreix, pels esplets ubèrrims i l’esclat de l’herbei, nascut i florit amb les darreres pluges. La verdor nimbava la capçada dels pins i brollava del cimall de les altes palmeres. I tanmateix, tornant-hi a pensar, la gaubança, de mica en mica, se m’anà enterbolint. La veritat és que mai no m’he fet gaires il·lusions del meu aspecte i atractius personals. La impressió que jo tinc és que les dones no solen mirar-me dues vegades. Amb una en deuen tenir prou. Em temo que el rostre esblanqueït, els ulls massa oberts i l’aire, més aviat, aturadet no em donin un vague aspecte de mussol o de peix bullit. Vaig pensar, doncs, que Flora em feia tan bona acollida, perquè no li agradava de passar-se tot el sant dia sola i perquè, ara com ara, no havia trobat cap companyia més avinent que la meva. No havia pogut triar gaire, pobra dona! Però, s’hi devia estar, de debò, tota sola? Ben mirat, tot el que en sabia, de Flora, m’ho havia contat mestre Guillem. I qui m’assegurava que, en els informes d’aquell bon home, la realitat no es barregés amb la conjectura, o amb la simple fantasia? Suposem que Flora no pretengués fugir, ni amagar-se de res ni de ningú; que simplement gaudís d’unes tardanes vacances. Només li calia travessar una tanca i saltar dues parets per trobar-se en una carretera de molt trànsit, que vorejava la costa, des d’on un autocar la podia menar fàcilment a diversos indrets de la zona turística. Suposem, doncs que, dies enrere, ella s’hagués avesat a matinar i sortir de casa per no tornar-hi fins de nits, ben tard. Aleshores, el seu estatge hauria romàs, tot el dia, tancat i barrat. I els escassos veïns que hi passessin per davant pensarien que: a) no hi vivia ningú; b) que l’estadant s’esqueia, la major part del temps, fora de casa, o c) que algú s’estava a dins i no volia deixar-se veure. Calia, tanmateix, reconèixer que la tercera hipòtesi era la més probable. A més, ja no hi pensava, hi havia totes aquells trifulgues entre Flora i en Bep, amb la consegüent intervenció de l’amo en Joan. En recordar-me’n, vaig sentir una sobtada fredor, tot al llarg de l’espinada. Allò que Flora hi cercava, en mi, no devia ser la conversa i bona companyia, sinó, més aviat, un aliat ardit i fort, capaç de plantar cara a l’enutjós veí. En aquest cas, s’hauria equivocat d’home. Prou que en sabria de representar-ne el paper, d’home decidit i curt de paraules que despenja l’escopeta, barbotejant: “Ara riurem”!. Però, si mai ho feia, ben segur que seria per guanyar temps, només, esperant l’avinentesa de fer-me fonedís.”””””””””

Zizou

Honor-honor

Només faltaria que el ministre Bono, amb la seva demanda judicial contra l'escriptor Forn, es posàs a defensar, ara com ara, l'honor dels militars golpistes, perquè haurien de ser aquests, els militars a favor d'un cop d'Estat, qui haurien de presentar la denúncia contra l'article en el diari Avui. Sinó és així la cosa s'anirà desinflant judicialment, per manca d'afectats en la injúria,,,

Ullada

He vist desgelar-se la neu damunt dels seus pits. He vist l'envestida del cotxe al xamfrà de casa teva. He vist mil colors en un sol color. He vist morir l'alè d'un desencís. He vist tornar-se blau de vergonya. He vist florir la tristesa com una cançó de Léo Ferré. He vist comprar la voluntat del captaire. He vist girar l'esquena davant tu. He vist esmosteïr les flors d'un sol dia. He vist com les orquídees totes eren de color groc. He vist esgrogueir les pàgines dels meus poemes. He vist plorar sense llàgrimes. He vist sortir la lluna enlloc del sol llevant,,,

Pell forada

Com una agulla
travessen aquests dies
la teva pell.

Finestra diària

Per la finestra
passen dies eixuts
com una ullada.

20060110

Son Esparver. Ses seques des gener. La passa de vells s'ha notat, aquesta passeta que fa la claror del fosquet en arribar es Reis, ara, tot just, arribarem a Sant Antoni hi tindrem la passa de dimoni, i per sort, els capvespres tornaran a tenir una més llarga existència. Vàrem començar per Nadal, amb la passa de pardal. A Son Esparver els capvespres tenen prou llum i hom pot estirar la màniga de la lectura dels periòdics a redossa de la porxada envidriada.

20060105

Longomare. Li he regalat un perfum. No m'ha dit res. Com s'ho haurà près?

20060104-01

Es Migjorn. La Figuerenya. Els llorers plantats antany han resistit les ventades d'aquests darrers dies. Les teulades de la casa necessiten un repassó. Els colors de les tanques tenen el somort embat de la fugida. Venir fins aquesta estància és senzillament per fer un alè: sortir del carrerany quotidià. Veure els elements i contemplar fenòmens. Res se m'hi ha perdut. El vol d'un xòric esquiu. El planeig altiu d'un milà. Poca cosa. El retorn d'una melodia que no s'escolta.

20060104

Son Esparver. Els ullastres han agafat aquell color gris platetjat. Aquell color de fred metàl·lic, que una volta t'ha captivat, no et deixen anar amb altres colors, és amb tu tota l'estona. Els moixos del rodol estan com ensimismats. S'arreceren en qualsevol lloc de redossa i s'arrufen en l'abric de la seva pell. Qualque titina fa glopets al bassiot del carrer. Avui podria ser un altre dia fresc en aventures si el calendari ens digués la veritat del psalm.

20060103

Vent. Les barques bou no han sortit a pescar. El fumeral xiula de valent.

Fragmentàries

Fragmentàries

Son Esparver. A Madrid han dit que no al projecte d’ampliació del port. A Palma tampoc no han fet gaire els deures político-administratius que diguem. Diuen que l’informe desfavorable és de caire polític; els informes siguin favorables o no favorables sempre ho són de polítics: el tècnic quan redacta l’informe té la consciència assaonada de política, sempre ha estat així, no és cosa d’ara: el tècnic sempre fa l’informe a favor de qui l’encarrega, i sobretot, de qui firma la nòmina mensual. Del poc que hem pogut llegir, esperem que algun mitjà en farà una transcripció més substanciosa i més literària del marro aquest, per les motivacions que el Ministeri de Medi Ambient ha denegat l’adscripció de la làmina d’aigua per a l’ampliació del port, idò, aquests mateixos motius podrien haver-se emprat per a l’ampliació de l’Aeroport de St. Climent i no ho feren, no, és a dir, que la política s’ha tecnificat o bé la tècnica s’ha polititzat, la qüestió és, a hores d’ara, a la teulada de la semiologia. Mentrestant, seguirem tenint un port del segle dinou que és molt bufó i artístic, fins i tot, amb un sol rogenc, ancorat cap a ponent, et pot venir una erecció sense la preceptiva prescripció mèdica. Jo havia dit que sí al dic d’abrigament. Jo hi era a favor d’un projecte d’ampliació del port, no d’aquest en concret que es presentava, sobretot, per la gestió econòmico-administrativa que es pretenia, a criteri meu, errònia en la concepció de les competències que havia de tenir l’administració local en el marc del conjunt del port i també s’hauria d’evitar la galopant especulació urbanística que s’estava induint. El temps dirà si els qui estaven en contra d’aquesta infrastructura portuària l’han encertada, jo no ho crec pas, no. De qui uns anys, vindran de fora a estudiar-nos, i sabrem que haurem deixat de tenir prosperitat, una prosperitat reduïda que, tal vegada, tengui una reacció positiva: colmatar el mercat laboral i deixar de ser receptors d’immigrants, que així, vinguts en allau, i sense voluntat d’immersió cultural ni d’integració social, potser-potser, siguem una civilització closa i de societat tancada i en Propper que se l’aguanti. En aquest debat en contra i a favor d’aquesta necessària infrastructura bàsica com és un port operatiu en cadascun dels sectors dinàmics de l’economia: esportiu, pesquer, comercial, etc., hom ha notat a faltar molta subtilesa, s’han confús termes com “progrés” i “prosperitat” que semblen sinònims, emperò, que no ho són. Mentrestant, i de Son Esparver estant en aquest gener fred i que regolfa cap a gèlid, sa Mixa (aquesta moixa negra i sanada) seguirà follant amb els moixos del veïnat.

Zizou

Fragmentàries

Fragmentàries

Son Esparver. A Madrid han dit que no al projecte d’ampliació del port. A Palma tampoc no han fet gaire els deures político-administratius que diguem. Diuen que l’informe desfavorable és de caire polític; els informes siguin favorables o no favorables sempre ho són de polítics: el tècnic quan redacta l’informe té la consciència assaonada de política, sempre ha estat així, no és cosa d’ara: el tècnic sempre fa l’informe a favor de qui l’encarrega, i sobretot, de qui firma la nòmina mensual. Del poc que hem pogut llegir, esperem que algun mitjà en farà una transcripció més substanciosa i més literària del marro aquest, per les motivacions que el Ministeri de Medi Ambient ha denegat l’adscripció de la làmina d’aigua per a l’ampliació del port, idò, aquests mateixos motius podrien haver-se emprat per a l’ampliació de l’Aeroport de St. Climent i no ho feren, no, és a dir, que la política s’ha tecnificat o bé la tècnica s’ha polititzat, la qüestió és, a hores d’ara, a la teulada de la semiologia. Mentrestant, seguirem tenint un port del segle dinou que és molt bufó i artístic, fins i tot, amb un sol rogenc, ancorat cap a ponent, et pot venir una erecció sense la preceptiva prescripció mèdica. Jo havia dit que sí al dic d’abrigament. Jo hi era a favor d’un projecte d’ampliació del port, no d’aquest en concret que es presentava, sobretot, per la gestió econòmico-administrativa que es pretenia, a criteri meu, errònia en la concepció de les competències que havia de tenir l’administració local en el marc del conjunt del port i també s’hauria d’evitar la galopant especulació urbanística que s’estava induint. El temps dirà si els qui estaven en contra d’aquesta infrastructura portuària l’han encertada, jo no ho crec pas, no. De qui uns anys, vindran de fora a estudiar-nos, i sabrem que haurem deixat de tenir prosperitat, una prosperitat reduïda que, tal vegada, tengui una reacció positiva: colmatar el mercat laboral i deixar de ser receptors d’immigrants, que així, vinguts en allau, i sense voluntat d’immersió cultural ni d’integració social, potser-potser, siguem una civilització closa i de societat tancada i en Propper que se l’aguanti. En aquest debat en contra i a favor d’aquesta necessària infrastructura bàsica com és un port operatiu en cadascun dels sectors dinàmics de l’economia: esportiu, pesquer, comercial, etc., hom ha notat a faltar molta subtilesa, s’han confús termes com “progrés” i “prosperitat” que semblen sinònims, emperò, que no ho són. Mentrestant, i de Son Esparver estant en aquest gener fred i que regolfa cap a gèlid, sa Mixa (aquesta moixa negra i sanada) seguirà follant amb els moixos del veïnat.

Zizou

Fragmentàries

Fragmentàries

Son Esparver. A Madrid han dit que no al projecte d’ampliació del port. A Palma tampoc no han fet gaire els deures político-administratius que diguem. Diuen que l’informe desfavorable és de caire polític; els informes siguin favorables o no favorables sempre ho són de polítics: el tècnic quan redacta l’informe té la consciència assaonada de política, sempre ha estat així, no és cosa d’ara: el tècnic sempre fa l’informe a favor de qui l’encarrega, i sobretot, de qui firma la nòmina mensual. Del poc que hem pogut llegir, esperem que algun mitjà en farà una transcripció més substanciosa i més literària del marro aquest, per les motivacions que el Ministeri de Medi Ambient ha denegat l’adscripció de la làmina d’aigua per a l’ampliació del port, idò, aquests mateixos motius podrien haver-se emprat per a l’ampliació de l’Aeroport de St. Climent i no ho feren, no, és a dir, que la política s’ha tecnificat o bé la tècnica s’ha polititzat, la qüestió és, a hores d’ara, a la teulada de la semiologia. Mentrestant, seguirem tenint un port del segle dinou que és molt bufó i artístic, fins i tot, amb un sol rogenc, ancorat cap a ponent, et pot venir una erecció sense la preceptiva prescripció mèdica. Jo havia dit que sí al dic d’abrigament. Jo hi era a favor d’un projecte d’ampliació del port, no d’aquest en concret que es presentava, sobretot, per la gestió econòmico-administrativa que es pretenia, a criteri meu, errònia en la concepció de les competències que havia de tenir l’administració local en el marc del conjunt del port i també s’hauria d’evitar la galopant especulació urbanística que s’estava induint. El temps dirà si els qui estaven en contra d’aquesta infrastructura portuària l’han encertada, jo no ho crec pas, no. De qui uns anys, vindran de fora a estudiar-nos, i sabrem que haurem deixat de tenir prosperitat, una prosperitat reduïda que, tal vegada, tengui una reacció positiva: colmatar el mercat laboral i deixar de ser receptors d’immigrants, que així, vinguts en allau, i sense voluntat d’immersió cultural ni d’integració social, potser-potser, siguem una civilització closa i de societat tancada i en Propper que se l’aguanti. En aquest debat en contra i a favor d’aquesta necessària infrastructura bàsica com és un port operatiu en cadascun dels sectors dinàmics de l’economia: esportiu, pesquer, comercial, etc., hom ha notat a faltar molta subtilesa, s’han confús termes com “progrés” i “prosperitat” que semblen sinònims, emperò, que no ho són. Mentrestant, i de Son Esparver estant en aquest gener fred i que regolfa cap a gèlid, sa Mixa (aquesta moixa negra i sanada) seguirà follant amb els moixos del veïnat.

Zizou