20070726

Dijous. Apunts incoherents i notes eixelebrades que hauran de quedar inèdites en el quadern. Tot dietari és la conseqüència d'esporgaments...

20070725

St. Jaume. Ahir despusahir van enxampar El Solitario a Portugal. Feia una dotzena d'anys que la bòfia i altres pasmes li anaven al darrere. S'havia convertit en un mite. Jo ja li havia agafat afecte, davant la meva mancança d'ideolatria, i després de la jubilació anticipada de Zizou, a qualcú havíem de convertir en ídol... Després hem anat sabent que El Solitario no era d'aqueixa perfecció de delinqüent que esperàvem. Ha deixat un regaló de pistes i de documents que l'imputaran de debò. No obstant, durant una llarga temporada, hem anat seguint les seves aventures anti-bancàries, i redei, es feia estimar, sabent amb quina impunitat i avarícia actua el gremi bancari, açò sí, amb totes les garanties del sistema financer. A més, quan un home té als seus talons, grups especialitzats de les forces de seguretat, que estudien i analitzen cada detall, cada fragment, idò, mereix un alè de coratge nostre. Ara com ara, l'ídol haurà caigut del retaulet, estava a punt de caure del tot i fer-se miques a bocins, emperò, el detall de què escoltava sobretot música d'Eric Clapton, encara m'ha deixat una engruna d'esperança. Quina de les seves cançons deu preferir? El que no hi ha dubte és que a El Solitario li han amargat Sant Jaume, que-bon-homo-era...

20070724-01

Si surts del solc
veuràs les albes com baden
darrere del mirall
d'uns ulls sense nineta
i no podràs tallar-te
les ungles del peus,
altrament, tenyides de lilia.

Si surts del solc...

20070724

Na Cris ens convida a un te capvespral. Avui ha bufat un vent-en-terra emprenyador. Quan tornàvem en velo, hem topat amb un eriçó desventrat damunt l'asfalt de la carretera. Sempre em ve el mateix pensament, quan veig un eriçó en aquestes circumstàncies: un altre menorquí de manco... No hi hauria manera que les autoritats competents en matèria de carreteres fessin qualque cosa per evitar aquestes morts d'eriçons...

20070723

Dilluns. Migdia. La vida resumida en un got de vi blanc Monopole, collita del 2006.

20070723

Dilluns. Migdia. La vida resumida en un got de vi blanc Monopole, collita del 2006.

20070722

Diumenge. Processó de barques. Capvespre tranquil. Un no sap si la Mare de Déu del Carme ens protegirà de les rissagues... Encara que antany sentíem a dir: qui Déu no sap pregar que vagi per la mar o aquell altre que era preferida: la mar fa forat i tapa.

20070721

Dissabte vespre. Cubata salat a sa Nacra.

20070720-01

A la bereneta sopera, tothom es queixava de les interrupcions del subministre elèctric de Gesa. En canvi jo tenia una percepció contrària a la majoria, quan ho veia tot a les fosques, com si una calma lluminosa hagués fet acte de presència... Com si haguéssim reculat uns quants d'anys. Jo hagués enviat una targeta de felicitació a la companyia elèctrica: Merci per recular, hagués escrit...

20070720

Divendres. Festa de na Marga. Coques des forn del Ranxo. Sangria. I sobretot, birres Alhambra que n'és una de les marques preferides. No sabia com ho havia de resoldre. Regalat un disc de Dire Straits. Sembla que me n'he sortit. Esborrany poètic...

Ara tot just
esquives el pensament;
voldries no tornar-hi més
a prepitjar instants,
fora del solc escarnit,
quan una ràbia negra,
et puja per les venes
i et fa presumpte
de qualsevol innocència.

20070719

Res anotat en el quadern.

20070718-01

Sopats a s'Engolidor. Caballo Blanco tancat per ordre governativa. Copeo pels bars de Cala Galdana. Aturats a pixar al monolit de Lladró a ca costa Nova. Un vespre fallit com un tir per sa culata. Visca la República! Per dir qualque cosa.

20070718

Com cada any, un dia xafogós com avui, anam de senyoretes-que-fumen amb en Pau Anglada.

20070717

Dimarts. Com deia en Gomis: no saben si hi som com la mula den Mente...

20070716

Dilluns. Setze de juliol. Dia de tovallola.

20070715

Diumenge. Vents dels sud. De bon dematinet partim de Cala Galdana fins a Binigaus, pel camí de cavalls. En Toni ens havia de venir a cercar a Es Brucs. Encara l'esperam... Platja. Ones. Bikinis. Top-less. Cantimplora. Set. Suor. Ombrel·la. Arena. Horitzó. Aquestes platges del migjorn m'agraden per la seva obertura de compàs. El seu horitzó endins. Hem tornat a poble amb na Clàudia, una alemanya de Colònia, que llegeix The Guardian. Si no surt publicat en el diari The Guardian no m'ho crec, mos ha dit mentre enfilàvem carretera vella, de davant ses portalades de ses Barreres de Baix... Un diumenge rostidet.

20070714

Dissabte. Passeig en velomar fins davant el futur dic de son Blanc.

20070713

Divendres. Tretze de juliol. Avui no escriurem res en el quadern. Supersticions...

20070712

Dijous. Replans de Tot Rústic. Durant dos dies hem vist entaular-se la tramuntaneta. Avui fa una setmana que ens va deixar Pere Mascaró, un home de bé i que exercia amb l'exemple. Economista d'esquerres. Una cosa no gaire corrent en el món de l'economia. Aquestes morts prematures deixen a hom amb un regust visceral... De no acabar d'entendre l'absurd de la vida on hi som de lloguer... Quan una persona se'n va, hom fa replec de records per no deixar que s'esborrin aquelles vivències o encontres amb eixa criatura. Jo també pens com Montaigne o, era una altre, qui deia que un home no acaba de morir mentre damunt la terra hi hagi qualcú que l'hagués conegut, perquè en la memòria pervivia la idea d'aquella persona.

20070711

Can Carrió. Capvespre humidot. A les vuit del matí ha caigut un cabiot. Les basses encara no eren eixutes al migdia. Una mànega d'aigua ha seguit, vorera per vorera, el tram de la carretera fins a la costa. Pluja furiosa. Els bars matiners han hagut de retirar les cadires de les terrasses. Na Mar es presenta amb un exemplar de la revista Nature. Aquest setmanari en anglès de cultura sobre la naturalesa, ciència i investigació, etc. I atès que domina l'idioma anglès, ens ha vingut a traduir un article sobre els borbs... Hem près una camamil·la i ens hem anat a tirar dels replans de Tot Rústic. Santandria comença a tenir aquell tel d'olis i petrolis com anys anteriors. I açò que tenim una regidoria de medi ambient, una conselleria insular de medi ambient, una conselleria autonòmica de medi ambient i, també, un ministeri de medi ambient... Quanta més burocràcia, idò, més ineficàcia!

20070710-01

a na J.P.P.


Sant Cristòfol gloriós
vigila aquells camins
per on hem de passar.

Sant Cristòfol des Sant
enlluerna la fosca
que travessa l'agulla...

Sant Cristòfol gloriós,
patró de vianants,
ajuda'ns a arribar.

20070710

Dimarts. Sant Cristòfol des Sant. Es Migjorn Gran. Cotxe. Benedicció. Rector. Almoina. Abonament assegurança del vehicle. I una llarga i entranyable conversa amb en Colau Huguet...

20070709

Dilluns. Renovació de la llicència de pesca.

20070708

Diumenge. Telivisió. Tennis. Nadal i Federer. Quatre hores davant la pantalla televisiva. Pizzes d'anxoves i carxofes. Quan el pack de Heinekens era a punt d'acabar-se, en Paco mos ha dit: una altra com aquesta i haurem de vigilar ses morenes...

20070707

Dissabte. Matinar. Cap bar obert a Calan Bosch. Ni taverna de mala mort. Aquest és un port nocturn. Turístic. Recreatiu. Matiner no hi ha ningú per prendre un cafenet. Som partits cap a la mar gran. A cercar profunditat. On les tonyines tenen el seu canal. Més a prop de Mallorca que no de Menorca. No hem sentit els galls d'Artà... He tingut la xeripa d'agafar un peixot. Mira que anar a picar el meu ham... No sabia què fer. Quina força nerviuda. Fils tensats. Molinet engrescat. Un mig acolloniment corporal. Tindrem peix per salar... Una volta a casa. A mirar el receptari tradicional: aquell De Re Cibaria de Pere Ballester. Veure agonitzar un peix m'ha deixat amb el caràcter emprenyat. Sembles un figaflor, m'ha dit un company de barca... Després, de retorn de l'horitzó, m'he adonat que embarcar sense haver pres una copa abans de salpar, és un mal rotllo...

20070706

Divendres. Caló de sa Caleta. Un corb marí neda desvergonyit de la nostra presència. Senyal que hi ha peix per aquests contorns. Un altre any s'han carregat la tranquil·litat marítima de Santandria. Hauré de fer el dossier i remetre'l a la ministra Narbona. Amargar-li l'estiu... Fotos digitals. Planimetries. Platja o port? El personal del Seprona: tomamos nota, no podemos hacer nada más. No-te-jode! El més curiós de tot és que hi ha personal que és membre dels Amcis de la Mar o activista contra qualsevol Dic, emperò, cada estiu hi té amarrada l'embarcació dins la cala... Si fos més jove, seria un joc de poques cartes, uns quants còctels molotov i a girar pàgina...

20070705-01

Vet aquí l'article:




EL GOIG DE TENIR GERMANS

Sempre he pensat que era una sort pertànyer a una família nombrosa. A casa érem vuit germans. Jo, pel fet d’haver nascut primer, gaudia, potser, d’uns certs avantatges o privilegis. Més d’un cop, tanmateix, em tocava de sacrificar-me pels germans. Al camp, quan a l’estiu hi fèiem estada, en casetes dels afores, tant as Migjorn com a Ciutadella, a l’hora d’anar a dormir, com que no hi havia lloc per tots, era jo que, cada vespre, acompanyat de la criada, havia d’anar a romandre a poble, on m’esperava una de les dues àvies. Durant la guerra, quan hi havia gran escassetat d’aliments i mancava la llet per als menuts, era jo, que aleshores tenia deu anys, qui havia d’anar a cercar-ne: cada dia, a mitjan capvespre, agafava la bicicleta i sortia. En comprava en algun dels llocs al voltant de St. Joan de Missa. Aquells cinc o sis quilòmetres d’anada i altres tants de tornada, no me’ls estalviava ningú, tant si feia fred com calor, i tant si era dia feiner com diumenge o festa.
A entrada d’hivern, guiava la petita tropa dels germans –els tres o quatre que venien darrere mi, en ordre cronològic-, i anàvem a un hortal que els pares tenien a sortida de la vila, a collir les ametlles per a les postres nadalenques. M’enfilava a cada un dels ametllers i, remenant les branques, en feia ploure les ametlles, com pluja menuda, mentre els germans les anaven arreplegant de terra. Solia entretenir-los amb una contarella que, sobre la marxa, m’anava inventant. No em demaneu de què anava: no me’n record de res: només pens que seguia el principi d’ “embolica que fa fort”, i que la història s’allargava fora mida. Tanmateix, per al petit auditori, no n’era massa, de llarga. No en tenien prou mai.
Els primers anys, a l’hora de jugar, només comptava amb els dos germans que em seguien, sobretot amb la germana gran, la segona de la llista. Quan malaltejàvem, ella o jo, ens solíem fer, mútuament, companyia. Aleshores solia ser ella, qui s’inventava històries. S’havia empescat un personatge, en Toni Bou, que protagonitzava divertides aventures.
Durant la guerra vam comprar un anyell, tot just desmamat, per menar-lo a pasturar, aprofitant l’herba que creix a les vores dels camins, i sacrificar-lo, després, quan s’hagués engreixat prou. A darrera hora, però, com que n’hi havia més de quatre que havien tingut la mateixa idea, l’autoritat va decidir que la carn d’aquests xais, s’havia de distribuir equitativament entre la població. Havia estat, doncs, el tercer dels germans, qui, amb afany incansable, s’encarregà, cada capvespre, de sortir a pasturar el benet de casa pels camins i viaranys del voltant de la vila.. Aquest germà, poc després d’acabada la guerra, se’n va anar a estudiar en un col·legi de Mallorca, en règim d’internat, i durant molts d’anys només el vam veure quan venia, de passada, per les vacances.
Tots estimàvem molt la germana que el seguia: era bonica de cara i dolça de cor; s’entenia molt bé, sobretot, amb els tres menuts de casa: quan van néixer, ella ja era prou gran per tenir-ne cura. Un cop casada se n’anà a viure a Maó i, dissortadament, va ser la primera, a morir, quan encara era prou jove.
El cinquè dels germans, molt ben dotat per la música -tocava la flauta trvessera a la banda del poble- va ser l’únic que, un cop finida l’escola, no volgué tirar endavant amb ulteriors estudis. Li agradava l’ofici d’impressor, i quan, la feina a casa començava a mancar, se’n va anar a viure a Barcelona, treballant en una imprenta. Va ser el segon a deixar-nos, quan no feia gaire que s’havia jubilat.

Mai no havíem jugat tan de gust com després que ens canviàrem de casa, cap als anys trenta. Abandonada la llar dels avis, un antic edifici de bon marès, situat en un estret carrer amb porxos i trull continu de trànsit, anàrem a viure en una casa gran, a redòs de la seu, amb un jardí assolellat i un espaiós soterrani de volta, on s’amuntegaven posts i caixons d’embalatge. Hi vam trobar espais adients a l’inventiva i al joc, que solíem compartir amb un falcat de cosins, domiciliats no gaire lluny de casa. Mai no jugàvem al carrer, ni ens vagava de córrer a l’encalç d’una pilota. Tanmateix, quan arribava Sant Joan, jo enyorava l’antic domicili, on tenia la festa, com si diguéssim, a l’abast de la mà: només de seure al portal de casa, els cavalls ens passaven a frec.
A l’antiga llar hi vam néixer els cinc primers germans; a la nova, dos dels tres darrers.
Aquests tres, els menuts de casa, desvetllaren en mi un interés especial. D’ençà que, mirant enrere, he provat de reviure els primers records, he pensat que, fins als meus anys adolescents, gairebé sempre hi hagué, a casa, un bressol que es gronxava, i resonaren les cançons que la mare cantava, tot bressant. En tenia un vast repertori. Però va ser quan nasqueren els tres darrers germans, que jo ja era prou grandet per assistir, amb un major coneixement i una més gran meravella, al misteri d’una nova naixença.
A la casa nova, hi vam viure una trentena d’anys.
El primer dels germans que hi van néixer, ens dugué bons auguris. Al cap de pocs mesos, per Nadal, el pare va treure la grossa. Semblava que, pagada la hipoteca, i comprada, per a l’impremta, una minerva automàtica, s’inaugurava, de cop, una època de feliç prosperitat. A vegades m’he demanat si aquest germà, en el seu natural reposat i optimista, no deu haver mantingut, tota las vida, com un llunyà ressò d’aquells venturosos dies. Actualment resideix a Alemanya. És un músic excel·lent: estudiós, compositor i organista; però ha destacat, sobretot. com a teòleg de fina sensibilitat i vasta cultura.
El segon dels tres darrers germans, va néixer as Migjorn, en plena guerra civil. No fa gaire més d’un any que ens va deixar. Era un metge eminent. Per a ell, la medecina, tant en el camp de la investigació i l’estudi com, sobretot, en la pràctica diària d’assitència i servei al malalt, va ser, més que un ofici, una apassionada vocació.
El darrer dels germans, la petita de casa, va néixer poc després d’acabada la guerra. Durant els anys següents, la vida va esdevenir, cada cop, més difícil: foren temps d’estraperlo, de manca de feina i escassetat de primeres matèries. A mitjans anys cinquanta, malvenuda la casa i arruïnat el negoci, els pares se n’anaren a viure a Barcelona. Sort en vam tenir, de la germana menor, els que quedàrem a Ciutadella. Hi vam viure en pisos de lloguer i ens mudàrem tres vegades. Ella, la germana, tant enmig de trasbals i canvis, com en els maldecaps i feines de cada dia era la mestressa, assenyada i constant, i donava cap a tot. Pens que tota la vida ha mostrat una especial sol·licitud per la resta dels germans: s’ha interessat per cada un i ens ha reunit, sovint, a casa seva. Quan vaig tornar d’Amèrica, amb l’ajut de tots els germans, i vaig establir-me a Barcelona, va ser ella, la germana menor, que em va rebre a casa seva, i fou aquesta mateixa casa el primer domicili que tinguérem, la dona, el fill petit i jo, quan ells vinguren a reunir-se amb mi.

Passen els anys, i tot i que, enmig de la pressa i el tràfec de viure, s’empara, a vegades, de mi, una mena de desesma i oblit, que em distacia dels germans, m´és grat, avui, de reconéixer el deute d’agraïment i d’afecte que tenc amb tots i cada un d’ells.

ANTONI MOLL CAMPS

20070705

Lectura de l'article d'Antoni Moll Camps en les pàgines d'UH-Menorca: El Goig De Tenir Germans. Un bell article d'aquest mestre de la prosa i de moltes altres coses. Si no fos de presència tan escadussera encara aixecaria càtedra...

20070704

Santandria. Nedar fins a l'extenuació.

20070703

Dimarts. Santandria. Dinar familiar a l'Hotel Bahía. Aquests alemanots acabats d'arribar que es pensen que tot és seu. Que es pensen que ens fan un favor amb la seva presència. Faig com si no els vegi. Indiferència total. Quan em top aquest tipus de turisme me'n record de la gelosia dels moros per la seva terra i els llocs sagrats. Prou raó que tenen. Potser els menorquins ens hem davallat els calçons... En una dinar familiar les anècdoctes són el que conten. Cadascú ha seguit el seu camí, emperò, ningú no sap prou bé si l'ha encertat... Na Nn, la germana que exerceix la psiquiatria, que sembla hauria de ser la més científica del grup, idò, té uns dubtes i quasi un to místic que a mi m'aclaparen... Com sempre. Com era de preveure: a l'hora de pagar el compte del dinar gairebé ens barallam. Un vol pagar perquè és qui té més liquidesa. Jo vull pagar perquè som a casa. Un altre vol pagar perquè té una espina clavada de no sé quan... Al final, acaba pagant mumare que és qui té més anys...

20070702-01

Fosquet. Es Clot de sa Cera. Llegia, estirat damunt una tovallola groga, El Cor Secret Del Rellotge d'Elias Canetti. I esperava, amb delit de fretura paisatgística, veure passar el vaixell groc que partia cap a Alcúdia. Fins que va topar amb l'aforisme amagat: Sólo cree a aquellos cuya lengua no entiende.

20070702

Santandria. Dilluns migdia. Can Carrió. M'agrada aquest xiringuito a peu de pàgina de la platja. Costums que fan vida. Mentre prenc un cafè-negre-amb-gel, he sentit una veu del costat de taula meva que deia: nunca más se la voy sa chupar... Estava per girar-me i veure els rostres, prò, he pogut llucar-los pels vidres de la terrassa. Quan he plegat a fer el xubequet, una volta passada revista a la premsa local, no sabia si m'havia pres un cafè negre o bé un cortado...

20070701-02

Cada cop que fas joc,
perds un poc de tot
i goses saber l'enroc
que et premedita el foc.

Cada cop que fas foc,
el fum aixeca un rot
i saps que el ferreny roc
no és pas el teu lloc.

20070701-01

A casa, per desembafar-me de Neil Young, he posat Alessandro Scarlatti. Heu escoltat mai les seves cantates? Quina cosa més prodigiosa! Aquella que se'n diu QUESTO SILENZIO OMBROSO... Arribar a casa i veure com la moixa i el cà et venen a saludar, contents com mai, amb una alegria fora mida, penses: aquests sí que em coneixen de ver...

20070701

Diumenge. S'ha enteulat el migjorn, un poc aixalocat. Menú al casino de Sant Climent. Passable. Un vi peleón. Feia temps que no m'hi barallava amb un vi de garrafa. Un menú és un menú, que em diu na Mar. Resignadament. Una parella de peninsulars del costat de la nostra taula, s'han atracat amb una mapa de l'illa i han disparat: una cala perdida? Na Mar que, no n'aprendrà mai, anava a assenyalar qualque indret damunt aquell mapa, quan jo he tallat en sec: no, de estas ya no existen... Han girat coa i han aplegat. De retorn, m'ha posat a parir pel meu mal caràcter. Esquerp... No em volia escoltar. Ha posat un cd de Neil Young a tota pastilla, mentre menava el cotxe a una velocitat poc acostumada... Jo només li volia dir que els insulars no tenim perquè fer-nos els simpàtics. Ni anar amb la simpatia com una cigala davall el braç. Que qui vulgui simpatia que vagi a la conselleria de Turisme que allà cobren per fer-se els simpàtics. Redei, com deia en Beneta!

20070630

Avui he donat per acabada la faena: les tàperes són envinagrades, segons la recepta de cada any.

20070629-01

Ahir vespre vaig perdre les claus de l'apartat de correus.