20070705-01
Vet aquí l'article:
EL GOIG DE TENIR GERMANS
Sempre he pensat que era una sort pertànyer a una família nombrosa. A casa érem vuit germans. Jo, pel fet d’haver nascut primer, gaudia, potser, d’uns certs avantatges o privilegis. Més d’un cop, tanmateix, em tocava de sacrificar-me pels germans. Al camp, quan a l’estiu hi fèiem estada, en casetes dels afores, tant as Migjorn com a Ciutadella, a l’hora d’anar a dormir, com que no hi havia lloc per tots, era jo que, cada vespre, acompanyat de la criada, havia d’anar a romandre a poble, on m’esperava una de les dues àvies. Durant la guerra, quan hi havia gran escassetat d’aliments i mancava la llet per als menuts, era jo, que aleshores tenia deu anys, qui havia d’anar a cercar-ne: cada dia, a mitjan capvespre, agafava la bicicleta i sortia. En comprava en algun dels llocs al voltant de St. Joan de Missa. Aquells cinc o sis quilòmetres d’anada i altres tants de tornada, no me’ls estalviava ningú, tant si feia fred com calor, i tant si era dia feiner com diumenge o festa.
A entrada d’hivern, guiava la petita tropa dels germans –els tres o quatre que venien darrere mi, en ordre cronològic-, i anàvem a un hortal que els pares tenien a sortida de la vila, a collir les ametlles per a les postres nadalenques. M’enfilava a cada un dels ametllers i, remenant les branques, en feia ploure les ametlles, com pluja menuda, mentre els germans les anaven arreplegant de terra. Solia entretenir-los amb una contarella que, sobre la marxa, m’anava inventant. No em demaneu de què anava: no me’n record de res: només pens que seguia el principi d’ “embolica que fa fort”, i que la història s’allargava fora mida. Tanmateix, per al petit auditori, no n’era massa, de llarga. No en tenien prou mai.
Els primers anys, a l’hora de jugar, només comptava amb els dos germans que em seguien, sobretot amb la germana gran, la segona de la llista. Quan malaltejàvem, ella o jo, ens solíem fer, mútuament, companyia. Aleshores solia ser ella, qui s’inventava històries. S’havia empescat un personatge, en Toni Bou, que protagonitzava divertides aventures.
Durant la guerra vam comprar un anyell, tot just desmamat, per menar-lo a pasturar, aprofitant l’herba que creix a les vores dels camins, i sacrificar-lo, després, quan s’hagués engreixat prou. A darrera hora, però, com que n’hi havia més de quatre que havien tingut la mateixa idea, l’autoritat va decidir que la carn d’aquests xais, s’havia de distribuir equitativament entre la població. Havia estat, doncs, el tercer dels germans, qui, amb afany incansable, s’encarregà, cada capvespre, de sortir a pasturar el benet de casa pels camins i viaranys del voltant de la vila.. Aquest germà, poc després d’acabada la guerra, se’n va anar a estudiar en un col·legi de Mallorca, en règim d’internat, i durant molts d’anys només el vam veure quan venia, de passada, per les vacances.
Tots estimàvem molt la germana que el seguia: era bonica de cara i dolça de cor; s’entenia molt bé, sobretot, amb els tres menuts de casa: quan van néixer, ella ja era prou gran per tenir-ne cura. Un cop casada se n’anà a viure a Maó i, dissortadament, va ser la primera, a morir, quan encara era prou jove.
El cinquè dels germans, molt ben dotat per la música -tocava la flauta trvessera a la banda del poble- va ser l’únic que, un cop finida l’escola, no volgué tirar endavant amb ulteriors estudis. Li agradava l’ofici d’impressor, i quan, la feina a casa començava a mancar, se’n va anar a viure a Barcelona, treballant en una imprenta. Va ser el segon a deixar-nos, quan no feia gaire que s’havia jubilat.
Mai no havíem jugat tan de gust com després que ens canviàrem de casa, cap als anys trenta. Abandonada la llar dels avis, un antic edifici de bon marès, situat en un estret carrer amb porxos i trull continu de trànsit, anàrem a viure en una casa gran, a redòs de la seu, amb un jardí assolellat i un espaiós soterrani de volta, on s’amuntegaven posts i caixons d’embalatge. Hi vam trobar espais adients a l’inventiva i al joc, que solíem compartir amb un falcat de cosins, domiciliats no gaire lluny de casa. Mai no jugàvem al carrer, ni ens vagava de córrer a l’encalç d’una pilota. Tanmateix, quan arribava Sant Joan, jo enyorava l’antic domicili, on tenia la festa, com si diguéssim, a l’abast de la mà: només de seure al portal de casa, els cavalls ens passaven a frec.
A l’antiga llar hi vam néixer els cinc primers germans; a la nova, dos dels tres darrers.
Aquests tres, els menuts de casa, desvetllaren en mi un interés especial. D’ençà que, mirant enrere, he provat de reviure els primers records, he pensat que, fins als meus anys adolescents, gairebé sempre hi hagué, a casa, un bressol que es gronxava, i resonaren les cançons que la mare cantava, tot bressant. En tenia un vast repertori. Però va ser quan nasqueren els tres darrers germans, que jo ja era prou grandet per assistir, amb un major coneixement i una més gran meravella, al misteri d’una nova naixença.
A la casa nova, hi vam viure una trentena d’anys.
El primer dels germans que hi van néixer, ens dugué bons auguris. Al cap de pocs mesos, per Nadal, el pare va treure la grossa. Semblava que, pagada la hipoteca, i comprada, per a l’impremta, una minerva automàtica, s’inaugurava, de cop, una època de feliç prosperitat. A vegades m’he demanat si aquest germà, en el seu natural reposat i optimista, no deu haver mantingut, tota las vida, com un llunyà ressò d’aquells venturosos dies. Actualment resideix a Alemanya. És un músic excel·lent: estudiós, compositor i organista; però ha destacat, sobretot. com a teòleg de fina sensibilitat i vasta cultura.
El segon dels tres darrers germans, va néixer as Migjorn, en plena guerra civil. No fa gaire més d’un any que ens va deixar. Era un metge eminent. Per a ell, la medecina, tant en el camp de la investigació i l’estudi com, sobretot, en la pràctica diària d’assitència i servei al malalt, va ser, més que un ofici, una apassionada vocació.
El darrer dels germans, la petita de casa, va néixer poc després d’acabada la guerra. Durant els anys següents, la vida va esdevenir, cada cop, més difícil: foren temps d’estraperlo, de manca de feina i escassetat de primeres matèries. A mitjans anys cinquanta, malvenuda la casa i arruïnat el negoci, els pares se n’anaren a viure a Barcelona. Sort en vam tenir, de la germana menor, els que quedàrem a Ciutadella. Hi vam viure en pisos de lloguer i ens mudàrem tres vegades. Ella, la germana, tant enmig de trasbals i canvis, com en els maldecaps i feines de cada dia era la mestressa, assenyada i constant, i donava cap a tot. Pens que tota la vida ha mostrat una especial sol·licitud per la resta dels germans: s’ha interessat per cada un i ens ha reunit, sovint, a casa seva. Quan vaig tornar d’Amèrica, amb l’ajut de tots els germans, i vaig establir-me a Barcelona, va ser ella, la germana menor, que em va rebre a casa seva, i fou aquesta mateixa casa el primer domicili que tinguérem, la dona, el fill petit i jo, quan ells vinguren a reunir-se amb mi.
Passen els anys, i tot i que, enmig de la pressa i el tràfec de viure, s’empara, a vegades, de mi, una mena de desesma i oblit, que em distacia dels germans, m´és grat, avui, de reconéixer el deute d’agraïment i d’afecte que tenc amb tots i cada un d’ells.
ANTONI MOLL CAMPS
EL GOIG DE TENIR GERMANS
Sempre he pensat que era una sort pertànyer a una família nombrosa. A casa érem vuit germans. Jo, pel fet d’haver nascut primer, gaudia, potser, d’uns certs avantatges o privilegis. Més d’un cop, tanmateix, em tocava de sacrificar-me pels germans. Al camp, quan a l’estiu hi fèiem estada, en casetes dels afores, tant as Migjorn com a Ciutadella, a l’hora d’anar a dormir, com que no hi havia lloc per tots, era jo que, cada vespre, acompanyat de la criada, havia d’anar a romandre a poble, on m’esperava una de les dues àvies. Durant la guerra, quan hi havia gran escassetat d’aliments i mancava la llet per als menuts, era jo, que aleshores tenia deu anys, qui havia d’anar a cercar-ne: cada dia, a mitjan capvespre, agafava la bicicleta i sortia. En comprava en algun dels llocs al voltant de St. Joan de Missa. Aquells cinc o sis quilòmetres d’anada i altres tants de tornada, no me’ls estalviava ningú, tant si feia fred com calor, i tant si era dia feiner com diumenge o festa.
A entrada d’hivern, guiava la petita tropa dels germans –els tres o quatre que venien darrere mi, en ordre cronològic-, i anàvem a un hortal que els pares tenien a sortida de la vila, a collir les ametlles per a les postres nadalenques. M’enfilava a cada un dels ametllers i, remenant les branques, en feia ploure les ametlles, com pluja menuda, mentre els germans les anaven arreplegant de terra. Solia entretenir-los amb una contarella que, sobre la marxa, m’anava inventant. No em demaneu de què anava: no me’n record de res: només pens que seguia el principi d’ “embolica que fa fort”, i que la història s’allargava fora mida. Tanmateix, per al petit auditori, no n’era massa, de llarga. No en tenien prou mai.
Els primers anys, a l’hora de jugar, només comptava amb els dos germans que em seguien, sobretot amb la germana gran, la segona de la llista. Quan malaltejàvem, ella o jo, ens solíem fer, mútuament, companyia. Aleshores solia ser ella, qui s’inventava històries. S’havia empescat un personatge, en Toni Bou, que protagonitzava divertides aventures.
Durant la guerra vam comprar un anyell, tot just desmamat, per menar-lo a pasturar, aprofitant l’herba que creix a les vores dels camins, i sacrificar-lo, després, quan s’hagués engreixat prou. A darrera hora, però, com que n’hi havia més de quatre que havien tingut la mateixa idea, l’autoritat va decidir que la carn d’aquests xais, s’havia de distribuir equitativament entre la població. Havia estat, doncs, el tercer dels germans, qui, amb afany incansable, s’encarregà, cada capvespre, de sortir a pasturar el benet de casa pels camins i viaranys del voltant de la vila.. Aquest germà, poc després d’acabada la guerra, se’n va anar a estudiar en un col·legi de Mallorca, en règim d’internat, i durant molts d’anys només el vam veure quan venia, de passada, per les vacances.
Tots estimàvem molt la germana que el seguia: era bonica de cara i dolça de cor; s’entenia molt bé, sobretot, amb els tres menuts de casa: quan van néixer, ella ja era prou gran per tenir-ne cura. Un cop casada se n’anà a viure a Maó i, dissortadament, va ser la primera, a morir, quan encara era prou jove.
El cinquè dels germans, molt ben dotat per la música -tocava la flauta trvessera a la banda del poble- va ser l’únic que, un cop finida l’escola, no volgué tirar endavant amb ulteriors estudis. Li agradava l’ofici d’impressor, i quan, la feina a casa començava a mancar, se’n va anar a viure a Barcelona, treballant en una imprenta. Va ser el segon a deixar-nos, quan no feia gaire que s’havia jubilat.
Mai no havíem jugat tan de gust com després que ens canviàrem de casa, cap als anys trenta. Abandonada la llar dels avis, un antic edifici de bon marès, situat en un estret carrer amb porxos i trull continu de trànsit, anàrem a viure en una casa gran, a redòs de la seu, amb un jardí assolellat i un espaiós soterrani de volta, on s’amuntegaven posts i caixons d’embalatge. Hi vam trobar espais adients a l’inventiva i al joc, que solíem compartir amb un falcat de cosins, domiciliats no gaire lluny de casa. Mai no jugàvem al carrer, ni ens vagava de córrer a l’encalç d’una pilota. Tanmateix, quan arribava Sant Joan, jo enyorava l’antic domicili, on tenia la festa, com si diguéssim, a l’abast de la mà: només de seure al portal de casa, els cavalls ens passaven a frec.
A l’antiga llar hi vam néixer els cinc primers germans; a la nova, dos dels tres darrers.
Aquests tres, els menuts de casa, desvetllaren en mi un interés especial. D’ençà que, mirant enrere, he provat de reviure els primers records, he pensat que, fins als meus anys adolescents, gairebé sempre hi hagué, a casa, un bressol que es gronxava, i resonaren les cançons que la mare cantava, tot bressant. En tenia un vast repertori. Però va ser quan nasqueren els tres darrers germans, que jo ja era prou grandet per assistir, amb un major coneixement i una més gran meravella, al misteri d’una nova naixença.
A la casa nova, hi vam viure una trentena d’anys.
El primer dels germans que hi van néixer, ens dugué bons auguris. Al cap de pocs mesos, per Nadal, el pare va treure la grossa. Semblava que, pagada la hipoteca, i comprada, per a l’impremta, una minerva automàtica, s’inaugurava, de cop, una època de feliç prosperitat. A vegades m’he demanat si aquest germà, en el seu natural reposat i optimista, no deu haver mantingut, tota las vida, com un llunyà ressò d’aquells venturosos dies. Actualment resideix a Alemanya. És un músic excel·lent: estudiós, compositor i organista; però ha destacat, sobretot. com a teòleg de fina sensibilitat i vasta cultura.
El segon dels tres darrers germans, va néixer as Migjorn, en plena guerra civil. No fa gaire més d’un any que ens va deixar. Era un metge eminent. Per a ell, la medecina, tant en el camp de la investigació i l’estudi com, sobretot, en la pràctica diària d’assitència i servei al malalt, va ser, més que un ofici, una apassionada vocació.
El darrer dels germans, la petita de casa, va néixer poc després d’acabada la guerra. Durant els anys següents, la vida va esdevenir, cada cop, més difícil: foren temps d’estraperlo, de manca de feina i escassetat de primeres matèries. A mitjans anys cinquanta, malvenuda la casa i arruïnat el negoci, els pares se n’anaren a viure a Barcelona. Sort en vam tenir, de la germana menor, els que quedàrem a Ciutadella. Hi vam viure en pisos de lloguer i ens mudàrem tres vegades. Ella, la germana, tant enmig de trasbals i canvis, com en els maldecaps i feines de cada dia era la mestressa, assenyada i constant, i donava cap a tot. Pens que tota la vida ha mostrat una especial sol·licitud per la resta dels germans: s’ha interessat per cada un i ens ha reunit, sovint, a casa seva. Quan vaig tornar d’Amèrica, amb l’ajut de tots els germans, i vaig establir-me a Barcelona, va ser ella, la germana menor, que em va rebre a casa seva, i fou aquesta mateixa casa el primer domicili que tinguérem, la dona, el fill petit i jo, quan ells vinguren a reunir-se amb mi.
Passen els anys, i tot i que, enmig de la pressa i el tràfec de viure, s’empara, a vegades, de mi, una mena de desesma i oblit, que em distacia dels germans, m´és grat, avui, de reconéixer el deute d’agraïment i d’afecte que tenc amb tots i cada un d’ells.
ANTONI MOLL CAMPS
posted by Mikel at 12:23 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home