Truita d'espàrecs

Fa alguns dies, gairebé una setmana, en Limón en el seu blog, ens donava la tonalitat planiana (amb abjectius contrets) de la inauguració de la primavera que no sé per quins motius astronòmics enguany s'ha adavantat un dia. En el laboratori de les meves observacions privades la primavera comença quan les esparregueres treuen ulls i els espàrecs van cruixint la seva creixença cap a la llum, entre espines i maleses. També, un altre indicador de l'arribada de la primavera, són la presència de mosques de Pasqua, aquells moscots que giravolten sense posa i que s'amaguen als racons més indòmits de la cuina. Jo, amb la meva modesta butxaca, vaig maldant de brindar la primavera amb truites d'espàrecs cercats a les voreres de camins o a les bardisses d'aquells llocs on encara no et fan fora, els pedregars i els clapers són on es fan les millors collites, sense cap mena de dubte. Una truita d'espàrecs amb gambes i un got de vi de Rioja és la cosa més planiament sublim que hom es pot permetre en aquests dies de tremoloses absències i que la primavera faci el seu camí cap el rostoll santjoaner.

Santa Eulàlia

Diumenge. Després d'haver près un cafè amb llet en un bar dels rodols, vaig entrar en l'eglèsia de Santa Eulàlia. No hi havia entrat mai. Vaig agafar un full dominical sense dipositar un donatiu i com que eren a punt de començar missa, vaig quedar assegut i a veure venir. Feia molt de temps que no escoltava missa. El discurs del capellà era previsible: no em va motivar cap dels meus renecs, no obstant, jo estava més atent de les persones que assistien a l'ofici, estaven com absents, com si el discurs no anàs amb els seus destins. Quina poca vibració! Tot semblava que era fet per complir l'expedient. Llavors me'n vaig enrecordar que havia quedat citat a la terrassa del cafè Cristal i vaig partir lleuger cap a l'encontre. Vaig fer tard i per excucar-me, vaig dir: és que he anat a missa,,, Na Magda no s'ho va creure pas.

Dissabte

Dissabte a Ciutat. Un sol esplèndid. Un sol que començava a picar de valent. Un sol que convidava a passetjar amb mànigues de camisa. Vaig fer un voltoi i vaig entrar en llibreries de vell al carrer dels Olms i Sant Miquel. Sempre hi trobes quelcom en aquestes llibreries que són de profit. Quan em trobava cruixit de mirar lloms de llibres i comparar preus, vaig fer-me amb un feixet de llibres, llavors, vaig acabar seient a la terrassa del bar Bosch, prenent una cervesa, mirant passar el personal d'un dissabte de canonges i, mentrestant, vaig fullejar amb delit de poeta sense obra, Imitació Del Foc de Rosselló-Pòrcel. Un dissabte a Ciutat com aquests, els sentits ho agreixen, governi qui governi...

24032006-01

Ciutat. Ahir migdia vaig seguir un consell de Josep Pla. No sabia a quin restaurant entrar i demanar un menú. Vaig estar vaguejant per voravies, pujant i baixant aceres. Fins que vaig decidir-me pel carrer d'enmig, em vaig apropar a un vianant grassonet i li vaig demanar si sabia de qualque restaurant on preu/qualitat fos un equilibri: la gastronomia i l'economia en constant dialèctica. Aquell home em va recomanar Granja Cort, i la veritat sigui dita: l'experiència gastronòmica va ser plenament satisfactòria (a més a més, de poder veure l'espectacle d'aqueixa plaça pels finestrals de l'entresol de l'establiment). Idò així, quan no sapigueu on heu d'anar a menjar, demanau als més grassonets del carrer a quin lloc anirien ells a prendre el pinso. El consell del savi empordanès no falla.

24032006

Divendres. Ciutat de Mallorca. El pol·len dels pins i dels ullastres havia emboirat aquest matí. Un oratge indecís era vistent a les murades des Baluard, mentre esperava l'obertura del museu, he passetjat pels entorns de l'equipament cultural i he comptat els divuit pins de la plaça Santa Caterina. Unes fotografies en donaran testimoni d'aquest sol que s'imposa als colors. L'aigua baixava prudent per la riera, com un torrent artificial. Rierol de somriures: per trencar el tòpic he demanat a una japonesa que, també esperava l'obertura del museu, que em fés una foto travessant el pont. Avui el pol·len m'ha entrat pels ulls. Avui dematí no he fet res del que tenia programat.

L'home sense braços

A vegades, me'l solec trobar a la costa des Forn, tot pujant de Palau cap a la plaça Major, altres vegades, m'he trobat aquest senyor a l'ombra dels ficus de la plaça Espanya. Sempre que puc li don un euro molt de grat, dins jo pens: un periòdic manco que m'hauré de comprar, tanmateix, sé que aquest euro el sabrà invertir millor que no pas jo. També vaig pensant com s'ho farà aquest home sense braços per anar visquent, tantes són les coses que feim amb les mans i alhora amb els braços, no me'n sé sortir d'aquest obsessiu pensament. La vida d'un home sense esperança és fotudament costeruda. Un home sense fe ni creences pot anar tirant, tanmateix, és el joc d'escollir entre dur una vida vegetal o per altra banda, dur una vida mineral. O simplement, dur aqueixa vida animal, amb rock and roll inclòs, que fa temps vaig escollir de tenir, emperò, haver de viure sense braços em trasbalsa i em rebel:la convulsament. Sé que un dia d'aquests, quan no vagi tant atrafegat, hi mantindré unes conservacions amb aquest senyor, vull saber més, vull fer-me la idea exacte, vull tenir un coneixement prou precís per llavors aixecar-ne acta de tot plegat.

Plaça Sant Jeroni

Sempre que puc. Sempre que tenc un tros de temps per pedre, i també, per perdre'm. Em deix em dur pels carrers i carrerons de Ciutat. Gairebé sempre, com una obsessió involguda, vaig a raure a la plaça de Sant Jeroni. M'agrada molt aquesta plaça. Em té, de qualque manera, captivat. Em solec comprar una llauna de coca-cola a una botigueta d'una cantonada de sa Calatrava, i si puc, em fum un porret, tot mirant la font d'aquesta plaça des dels diversos angles que la configuren. És un petit espectable que em vull permetre. Fa uns dies hi vaig acudir armat amb la càmara digital i les fotografies que llavors vaig visualitzar a la pantalla no acabaven de fer-me el fet. No acabaven de reproduir allò que jo hi veig. Cada cop tenc més clar que fa molts d'anys, qualcú que en aquell temps era jo, hi va viure per aquell rodol. El misteri d'aquesta plaça no és captat en les fotografies i he començat a comprendre que el misteri no és un frau, sinó, un estat anímic. Sé que el joc és la seducció d'aquest espai que té ànima. I jo, sempre que pugui, la seguiré visitant sense càmara fotogràfica.

Déu ens mira

Vaig donar una almoina a aquell home que no tenia braços, i alhora, vaig trepitjar una merda a la plaça Sant Jeroni de Ciutat. Sé que Déu no existeix, emperò, ens mira. I cada cop que torn de viatge, mumare em demana si he fet els deures de donar almoina i hom no pot enganyar a una mare.

Bereneta

Formatjada sense fum. Heu provat mai una formatjada de brossat des forn del Ranxo? És d'aquelles coses que donen sentit a la vida.

Dones sense dies

L'home és un animal qui esquitxa.