Marta Bizcarrondo

Marta Bizcarrondo

Llegint la premsa en una sala d’espera m’he assabentat de la mort de Marta Bizcarrondo. Aquesta senyora la vaig conèixer a la seva cabana de llenya a Cala Morell, un estiu llunyà, quan l’estiu encara feia estiu i quan, a les palpentes, els professionals illencs de la política encara no havien despuntat. No havien tret la muda, vull dir. Em fou presentada, juntament amb el seu marit i company Antonio Elorza, per n’Antonio Casero com no podia ser d’altra manera. Aquest corredor de voreres que, quan veritablement s’escrigui la història contemporània insular, haurem de retre homenatge en pàgines. Na Marta ens va cuinar una arròs amb conill i n’Antonio em va explicar com i de quina manera escrivia els seus articles de premsa. Plens de matarots, corregits una i altra vegada, notes al marge i que, una volta passats a net per na Marta, eren enviats via fax al diari El País. Coneixia els articles i qualque llibre d’Antonio Elorza, emperò, desconeixia l’obra de Marta Bizcarrondo. Aquell vespre no me’n vaig anar amb la senalla buida. Em va regalar un llibre: Andreu Nin y el movimiento comunista en España de Francesc Bonamusa. Un llibre ple de subratllats i anotacions a llapis. De tota lectura en treia unes fitxes en lletra menuda i vaig aplegar al vol el seu mètode de lectura i escriptura. Alguns diumenges l’havia vista conduint el seu Citroën GS, aparcar al supermercat Syp i sortir carregada de bosses, i un munt de diaris, mentre jo feia cua cristiana per un pollastre a l’ast. Als replans de Cala Morell tornarem a replegar el seu somriure.