Tauleta de nit

20070726

2007-07-28T04:02:00.000-07:00

Dijous. Apunts incoherents i notes eixelebrades que hauran de quedar inèdites en el quadern. Tot dietari és la conseqüència d'esporgaments...

20070725

2007-07-27T00:38:00.000-07:00

St. Jaume. Ahir despusahir van enxampar El Solitario a Portugal. Feia una dotzena d'anys que la bòfia i altres pasmes li anaven al darrere. S'havia convertit en un mite. Jo ja li havia agafat afecte, davant la meva mancança d'ideolatria, i després de la jubilació anticipada de Zizou, a qualcú havíem de convertir en ídol... Després hem anat sabent que El Solitario no era d'aqueixa perfecció de delinqüent que esperàvem. Ha deixat un regaló de pistes i de documents que l'imputaran de debò. No obstant, durant una llarga temporada, hem anat seguint les seves aventures anti-bancàries, i redei, es feia estimar, sabent amb quina impunitat i avarícia actua el gremi bancari, açò sí, amb totes les garanties del sistema financer. A més, quan un home té als seus talons, grups especialitzats de les forces de seguretat, que estudien i analitzen cada detall, cada fragment, idò, mereix un alè de coratge nostre. Ara com ara, l'ídol haurà caigut del retaulet, estava a punt de caure del tot i fer-se miques a bocins, emperò, el detall de què escoltava sobretot música d'Eric Clapton, encara m'ha deixat una engruna d'esperança. Quina de les seves cançons deu preferir? El que no hi ha dubte és que a El Solitario li han amargat Sant Jaume, que-bon-homo-era...

20070724-01

2007-07-26T07:20:00.000-07:00

Si surts del solc
veuràs les albes com baden
darrere del mirall
d'uns ulls sense nineta
i no podràs tallar-te
les ungles del peus,
altrament, tenyides de lilia.

Si surts del solc...

20070724

2007-07-26T01:34:00.000-07:00

Na Cris ens convida a un te capvespral. Avui ha bufat un vent-en-terra emprenyador. Quan tornàvem en velo, hem topat amb un eriçó desventrat damunt l'asfalt de la carretera. Sempre em ve el mateix pensament, quan veig un eriçó en aquestes circumstàncies: un altre menorquí de manco... No hi hauria manera que les autoritats competents en matèria de carreteres fessin qualque cosa per evitar aquestes morts d'eriçons...

20070723

2007-07-25T01:33:00.000-07:00

Dilluns. Migdia. La vida resumida en un got de vi blanc Monopole, collita del 2006.

20070723

2007-07-25T01:32:00.000-07:00

Dilluns. Migdia. La vida resumida en un got de vi blanc Monopole, collita del 2006.

20070722

2007-07-23T23:46:00.000-07:00

Diumenge. Processó de barques. Capvespre tranquil. Un no sap si la Mare de Déu del Carme ens protegirà de les rissagues... Encara que antany sentíem a dir: qui Déu no sap pregar que vagi per la mar o aquell altre que era preferida: la mar fa forat i tapa.

20070721

2007-07-22T23:49:00.001-07:00

Dissabte vespre. Cubata salat a sa Nacra.

20070720-01

2007-07-22T00:38:00.000-07:00

A la bereneta sopera, tothom es queixava de les interrupcions del subministre elèctric de Gesa. En canvi jo tenia una percepció contrària a la majoria, quan ho veia tot a les fosques, com si una calma lluminosa hagués fet acte de presència... Com si haguéssim reculat uns quants d'anys. Jo hagués enviat una targeta de felicitació a la companyia elèctrica: Merci per recular, hagués escrit...

20070720

2007-07-21T09:03:00.000-07:00

Divendres. Festa de na Marga. Coques des forn del Ranxo. Sangria. I sobretot, birres Alhambra que n'és una de les marques preferides. No sabia com ho havia de resoldre. Regalat un disc de Dire Straits. Sembla que me n'he sortit. Esborrany poètic...

Ara tot just
esquives el pensament;
voldries no tornar-hi més
a prepitjar instants,
fora del solc escarnit,
quan una ràbia negra,
et puja per les venes
i et fa presumpte
de qualsevol innocència.

20070719

2007-07-21T08:39:00.000-07:00

Res anotat en el quadern.

20070718-01

2007-07-20T08:40:00.000-07:00

Sopats a s'Engolidor. Caballo Blanco tancat per ordre governativa. Copeo pels bars de Cala Galdana. Aturats a pixar al monolit de Lladró a ca costa Nova. Un vespre fallit com un tir per sa culata. Visca la República! Per dir qualque cosa.

20070718

2007-07-20T03:50:00.000-07:00

Com cada any, un dia xafogós com avui, anam de senyoretes-que-fumen amb en Pau Anglada.

20070717

2007-07-18T04:24:00.000-07:00

Dimarts. Com deia en Gomis: no saben si hi som com la mula den Mente...

20070716

2007-07-18T03:14:00.000-07:00

Dilluns. Setze de juliol. Dia de tovallola.

20070715

2007-07-16T06:05:00.000-07:00

Diumenge. Vents dels sud. De bon dematinet partim de Cala Galdana fins a Binigaus, pel camí de cavalls. En Toni ens havia de venir a cercar a Es Brucs. Encara l'esperam... Platja. Ones. Bikinis. Top-less. Cantimplora. Set. Suor. Ombrel·la. Arena. Horitzó. Aquestes platges del migjorn m'agraden per la seva obertura de compàs. El seu horitzó endins. Hem tornat a poble amb na Clàudia, una alemanya de Colònia, que llegeix The Guardian. Si no surt publicat en el diari The Guardian no m'ho crec, mos ha dit mentre enfilàvem carretera vella, de davant ses portalades de ses Barreres de Baix... Un diumenge rostidet.

20070714

2007-07-15T05:09:00.000-07:00

Dissabte. Passeig en velomar fins davant el futur dic de son Blanc.

20070713

2007-07-15T04:09:00.000-07:00

Divendres. Tretze de juliol. Avui no escriurem res en el quadern. Supersticions...

20070712

2007-07-14T00:32:00.000-07:00

Dijous. Replans de Tot Rústic. Durant dos dies hem vist entaular-se la tramuntaneta. Avui fa una setmana que ens va deixar Pere Mascaró, un home de bé i que exercia amb l'exemple. Economista d'esquerres. Una cosa no gaire corrent en el món de l'economia. Aquestes morts prematures deixen a hom amb un regust visceral... De no acabar d'entendre l'absurd de la vida on hi som de lloguer... Quan una persona se'n va, hom fa replec de records per no deixar que s'esborrin aquelles vivències o encontres amb eixa criatura. Jo també pens com Montaigne o, era una altre, qui deia que un home no acaba de morir mentre damunt la terra hi hagi qualcú que l'hagués conegut, perquè en la memòria pervivia la idea d'aquella persona.

20070711

2007-07-13T03:22:00.000-07:00

Can Carrió. Capvespre humidot. A les vuit del matí ha caigut un cabiot. Les basses encara no eren eixutes al migdia. Una mànega d'aigua ha seguit, vorera per vorera, el tram de la carretera fins a la costa. Pluja furiosa. Els bars matiners han hagut de retirar les cadires de les terrasses. Na Mar es presenta amb un exemplar de la revista Nature. Aquest setmanari en anglès de cultura sobre la naturalesa, ciència i investigació, etc. I atès que domina l'idioma anglès, ens ha vingut a traduir un article sobre els borbs... Hem près una camamil·la i ens hem anat a tirar dels replans de Tot Rústic. Santandria comença a tenir aquell tel d'olis i petrolis com anys anteriors. I açò que tenim una regidoria de medi ambient, una conselleria insular de medi ambient, una conselleria autonòmica de medi ambient i, també, un ministeri de medi ambient... Quanta més burocràcia, idò, més ineficàcia!

20070710-01

2007-07-12T07:32:00.000-07:00

a na J.P.P.

Sant Cristòfol gloriós
vigila aquells camins
per on hem de passar.

Sant Cristòfol des Sant
enlluerna la fosca
que travessa l'agulla...

Sant Cristòfol gloriós,
patró de vianants,
ajuda'ns a arribar.

20070710

2007-07-11T07:48:00.000-07:00

Dimarts. Sant Cristòfol des Sant. Es Migjorn Gran. Cotxe. Benedicció. Rector. Almoina. Abonament assegurança del vehicle. I una llarga i entranyable conversa amb en Colau Huguet...

20070709

2007-07-11T05:06:00.000-07:00

Dilluns. Renovació de la llicència de pesca.

20070708

2007-07-10T11:17:00.000-07:00

Diumenge. Telivisió. Tennis. Nadal i Federer. Quatre hores davant la pantalla televisiva. Pizzes d'anxoves i carxofes. Quan el pack de Heinekens era a punt d'acabar-se, en Paco mos ha dit: una altra com aquesta i haurem de vigilar ses morenes...

20070707

2007-07-09T01:27:00.000-07:00

Dissabte. Matinar. Cap bar obert a Calan Bosch. Ni taverna de mala mort. Aquest és un port nocturn. Turístic. Recreatiu. Matiner no hi ha ningú per prendre un cafenet. Som partits cap a la mar gran. A cercar profunditat. On les tonyines tenen el seu canal. Més a prop de Mallorca que no de Menorca. No hem sentit els galls d'Artà... He tingut la xeripa d'agafar un peixot. Mira que anar a picar el meu ham... No sabia què fer. Quina força nerviuda. Fils tensats. Molinet engrescat. Un mig acolloniment corporal. Tindrem peix per salar... Una volta a casa. A mirar el receptari tradicional: aquell De Re Cibaria de Pere Ballester. Veure agonitzar un peix m'ha deixat amb el caràcter emprenyat. Sembles un figaflor, m'ha dit un company de barca... Després, de retorn de l'horitzó, m'he adonat que embarcar sense haver pres una copa abans de salpar, és un mal rotllo...

20070706

2007-07-09T01:08:00.000-07:00

Divendres. Caló de sa Caleta. Un corb marí neda desvergonyit de la nostra presència. Senyal que hi ha peix per aquests contorns. Un altre any s'han carregat la tranquil·litat marítima de Santandria. Hauré de fer el dossier i remetre'l a la ministra Narbona. Amargar-li l'estiu... Fotos digitals. Planimetries. Platja o port? El personal del Seprona: tomamos nota, no podemos hacer nada más. No-te-jode! El més curiós de tot és que hi ha personal que és membre dels Amcis de la Mar o activista contra qualsevol Dic, emperò, cada estiu hi té amarrada l'embarcació dins la cala... Si fos més jove, seria un joc de poques cartes, uns quants còctels molotov i a girar pàgina...

20070705-01

2007-07-09T00:23:00.000-07:00

Vet aquí l'article:

EL GOIG DE TENIR GERMANS

Sempre he pensat que era una sort pertànyer a una família nombrosa. A casa érem vuit germans. Jo, pel fet d’haver nascut primer, gaudia, potser, d’uns certs avantatges o privilegis. Més d’un cop, tanmateix, em tocava de sacrificar-me pels germans. Al camp, quan a l’estiu hi fèiem estada, en casetes dels afores, tant as Migjorn com a Ciutadella, a l’hora d’anar a dormir, com que no hi havia lloc per tots, era jo que, cada vespre, acompanyat de la criada, havia d’anar a romandre a poble, on m’esperava una de les dues àvies. Durant la guerra, quan hi havia gran escassetat d’aliments i mancava la llet per als menuts, era jo, que aleshores tenia deu anys, qui havia d’anar a cercar-ne: cada dia, a mitjan capvespre, agafava la bicicleta i sortia. En comprava en algun dels llocs al voltant de St. Joan de Missa. Aquells cinc o sis quilòmetres d’anada i altres tants de tornada, no me’ls estalviava ningú, tant si feia fred com calor, i tant si era dia feiner com diumenge o festa.
A entrada d’hivern, guiava la petita tropa dels germans –els tres o quatre que venien darrere mi, en ordre cronològic-, i anàvem a un hortal que els pares tenien a sortida de la vila, a collir les ametlles per a les postres nadalenques. M’enfilava a cada un dels ametllers i, remenant les branques, en feia ploure les ametlles, com pluja menuda, mentre els germans les anaven arreplegant de terra. Solia entretenir-los amb una contarella que, sobre la marxa, m’anava inventant. No em demaneu de què anava: no me’n record de res: només pens que seguia el principi d’ “embolica que fa fort”, i que la història s’allargava fora mida. Tanmateix, per al petit auditori, no n’era massa, de llarga. No en tenien prou mai.
Els primers anys, a l’hora de jugar, només comptava amb els dos germans que em seguien, sobretot amb la germana gran, la segona de la llista. Quan malaltejàvem, ella o jo, ens solíem fer, mútuament, companyia. Aleshores solia ser ella, qui s’inventava històries. S’havia empescat un personatge, en Toni Bou, que protagonitzava divertides aventures.
Durant la guerra vam comprar un anyell, tot just desmamat, per menar-lo a pasturar, aprofitant l’herba que creix a les vores dels camins, i sacrificar-lo, després, quan s’hagués engreixat prou. A darrera hora, però, com que n’hi havia més de quatre que havien tingut la mateixa idea, l’autoritat va decidir que la carn d’aquests xais, s’havia de distribuir equitativament entre la població. Havia estat, doncs, el tercer dels germans, qui, amb afany incansable, s’encarregà, cada capvespre, de sortir a pasturar el benet de casa pels camins i viaranys del voltant de la vila.. Aquest germà, poc després d’acabada la guerra, se’n va anar a estudiar en un col·legi de Mallorca, en règim d’internat, i durant molts d’anys només el vam veure quan venia, de passada, per les vacances.
Tots estimàvem molt la germana que el seguia: era bonica de cara i dolça de cor; s’entenia molt bé, sobretot, amb els tres menuts de casa: quan van néixer, ella ja era prou gran per tenir-ne cura. Un cop casada se n’anà a viure a Maó i, dissortadament, va ser la primera, a morir, quan encara era prou jove.
El cinquè dels germans, molt ben dotat per la música -tocava la flauta trvessera a la banda del poble- va ser l’únic que, un cop finida l’escola, no volgué tirar endavant amb ulteriors estudis. Li agradava l’ofici d’impressor, i quan, la feina a casa començava a mancar, se’n va anar a viure a Barcelona, treballant en una imprenta. Va ser el segon a deixar-nos, quan no feia gaire que s’havia jubilat.

Mai no havíem jugat tan de gust com després que ens canviàrem de casa, cap als anys trenta. Abandonada la llar dels avis, un antic edifici de bon marès, situat en un estret carrer amb porxos i trull continu de trànsit, anàrem a viure en una casa gran, a redòs de la seu, amb un jardí assolellat i un espaiós soterrani de volta, on s’amuntegaven posts i caixons d’embalatge. Hi vam trobar espais adients a l’inventiva i al joc, que solíem compartir amb un falcat de cosins, domiciliats no gaire lluny de casa. Mai no jugàvem al carrer, ni ens vagava de córrer a l’encalç d’una pilota. Tanmateix, quan arribava Sant Joan, jo enyorava l’antic domicili, on tenia la festa, com si diguéssim, a l’abast de la mà: només de seure al portal de casa, els cavalls ens passaven a frec.
A l’antiga llar hi vam néixer els cinc primers germans; a la nova, dos dels tres darrers.
Aquests tres, els menuts de casa, desvetllaren en mi un interés especial. D’ençà que, mirant enrere, he provat de reviure els primers records, he pensat que, fins als meus anys adolescents, gairebé sempre hi hagué, a casa, un bressol que es gronxava, i resonaren les cançons que la mare cantava, tot bressant. En tenia un vast repertori. Però va ser quan nasqueren els tres darrers germans, que jo ja era prou grandet per assistir, amb un major coneixement i una més gran meravella, al misteri d’una nova naixença.
A la casa nova, hi vam viure una trentena d’anys.
El primer dels germans que hi van néixer, ens dugué bons auguris. Al cap de pocs mesos, per Nadal, el pare va treure la grossa. Semblava que, pagada la hipoteca, i comprada, per a l’impremta, una minerva automàtica, s’inaugurava, de cop, una època de feliç prosperitat. A vegades m’he demanat si aquest germà, en el seu natural reposat i optimista, no deu haver mantingut, tota las vida, com un llunyà ressò d’aquells venturosos dies. Actualment resideix a Alemanya. És un músic excel·lent: estudiós, compositor i organista; però ha destacat, sobretot. com a teòleg de fina sensibilitat i vasta cultura.
El segon dels tres darrers germans, va néixer as Migjorn, en plena guerra civil. No fa gaire més d’un any que ens va deixar. Era un metge eminent. Per a ell, la medecina, tant en el camp de la investigació i l’estudi com, sobretot, en la pràctica diària d’assitència i servei al malalt, va ser, més que un ofici, una apassionada vocació.
El darrer dels germans, la petita de casa, va néixer poc després d’acabada la guerra. Durant els anys següents, la vida va esdevenir, cada cop, més difícil: foren temps d’estraperlo, de manca de feina i escassetat de primeres matèries. A mitjans anys cinquanta, malvenuda la casa i arruïnat el negoci, els pares se n’anaren a viure a Barcelona. Sort en vam tenir, de la germana menor, els que quedàrem a Ciutadella. Hi vam viure en pisos de lloguer i ens mudàrem tres vegades. Ella, la germana, tant enmig de trasbals i canvis, com en els maldecaps i feines de cada dia era la mestressa, assenyada i constant, i donava cap a tot. Pens que tota la vida ha mostrat una especial sol·licitud per la resta dels germans: s’ha interessat per cada un i ens ha reunit, sovint, a casa seva. Quan vaig tornar d’Amèrica, amb l’ajut de tots els germans, i vaig establir-me a Barcelona, va ser ella, la germana menor, que em va rebre a casa seva, i fou aquesta mateixa casa el primer domicili que tinguérem, la dona, el fill petit i jo, quan ells vinguren a reunir-se amb mi.

Passen els anys, i tot i que, enmig de la pressa i el tràfec de viure, s’empara, a vegades, de mi, una mena de desesma i oblit, que em distacia dels germans, m´és grat, avui, de reconéixer el deute d’agraïment i d’afecte que tenc amb tots i cada un d’ells.

ANTONI MOLL CAMPS

20070705

2007-07-07T01:26:00.000-07:00

Lectura de l'article d'Antoni Moll Camps en les pàgines d'UH-Menorca: El Goig De Tenir Germans. Un bell article d'aquest mestre de la prosa i de moltes altres coses. Si no fos de presència tan escadussera encara aixecaria càtedra...

20070704

2007-07-07T01:23:00.000-07:00

Santandria. Nedar fins a l'extenuació.

20070703

2007-07-06T00:19:00.000-07:00

Dimarts. Santandria. Dinar familiar a l'Hotel Bahía. Aquests alemanots acabats d'arribar que es pensen que tot és seu. Que es pensen que ens fan un favor amb la seva presència. Faig com si no els vegi. Indiferència total. Quan em top aquest tipus de turisme me'n record de la gelosia dels moros per la seva terra i els llocs sagrats. Prou raó que tenen. Potser els menorquins ens hem davallat els calçons... En una dinar familiar les anècdoctes són el que conten. Cadascú ha seguit el seu camí, emperò, ningú no sap prou bé si l'ha encertat... Na Nn, la germana que exerceix la psiquiatria, que sembla hauria de ser la més científica del grup, idò, té uns dubtes i quasi un to místic que a mi m'aclaparen... Com sempre. Com era de preveure: a l'hora de pagar el compte del dinar gairebé ens barallam. Un vol pagar perquè és qui té més liquidesa. Jo vull pagar perquè som a casa. Un altre vol pagar perquè té una espina clavada de no sé quan... Al final, acaba pagant mumare que és qui té més anys...

20070702-01

2007-07-05T10:48:00.000-07:00

Fosquet. Es Clot de sa Cera. Llegia, estirat damunt una tovallola groga, El Cor Secret Del Rellotge d'Elias Canetti. I esperava, amb delit de fretura paisatgística, veure passar el vaixell groc que partia cap a Alcúdia. Fins que va topar amb l'aforisme amagat: Sólo cree a aquellos cuya lengua no entiende.

20070702

2007-07-05T06:34:00.000-07:00

Santandria. Dilluns migdia. Can Carrió. M'agrada aquest xiringuito a peu de pàgina de la platja. Costums que fan vida. Mentre prenc un cafè-negre-amb-gel, he sentit una veu del costat de taula meva que deia: nunca más se la voy sa chupar... Estava per girar-me i veure els rostres, prò, he pogut llucar-los pels vidres de la terrassa. Quan he plegat a fer el xubequet, una volta passada revista a la premsa local, no sabia si m'havia pres un cafè negre o bé un cortado...

20070701-02

2007-07-04T11:15:00.000-07:00

Cada cop que fas joc,
perds un poc de tot
i goses saber l'enroc
que et premedita el foc.

Cada cop que fas foc,
el fum aixeca un rot
i saps que el ferreny roc
no és pas el teu lloc.

20070701-01

2007-07-04T07:48:00.000-07:00

A casa, per desembafar-me de Neil Young, he posat Alessandro Scarlatti. Heu escoltat mai les seves cantates? Quina cosa més prodigiosa! Aquella que se'n diu QUESTO SILENZIO OMBROSO... Arribar a casa i veure com la moixa i el cà et venen a saludar, contents com mai, amb una alegria fora mida, penses: aquests sí que em coneixen de ver...

20070701

2007-07-04T07:30:00.000-07:00

Diumenge. S'ha enteulat el migjorn, un poc aixalocat. Menú al casino de Sant Climent. Passable. Un vi peleón. Feia temps que no m'hi barallava amb un vi de garrafa. Un menú és un menú, que em diu na Mar. Resignadament. Una parella de peninsulars del costat de la nostra taula, s'han atracat amb una mapa de l'illa i han disparat: una cala perdida? Na Mar que, no n'aprendrà mai, anava a assenyalar qualque indret damunt aquell mapa, quan jo he tallat en sec: no, de estas ya no existen... Han girat coa i han aplegat. De retorn, m'ha posat a parir pel meu mal caràcter. Esquerp... No em volia escoltar. Ha posat un cd de Neil Young a tota pastilla, mentre menava el cotxe a una velocitat poc acostumada... Jo només li volia dir que els insulars no tenim perquè fer-nos els simpàtics. Ni anar amb la simpatia com una cigala davall el braç. Que qui vulgui simpatia que vagi a la conselleria de Turisme que allà cobren per fer-se els simpàtics. Redei, com deia en Beneta!

20070630

2007-07-03T07:52:00.000-07:00

Avui he donat per acabada la faena: les tàperes són envinagrades, segons la recepta de cada any.

20070629-01

2007-07-03T07:49:00.000-07:00

Ahir vespre vaig perdre les claus de l'apartat de correus.

20070629

2007-06-30T13:42:00.000-07:00

St. Pere. Soparot a son Cabrisses. En Pere de sa Balandra, tan generós com sempre. Açò d'haver de conversar amb gent que no tractes habitualment té el seu pinyol. Res, adaptació circumstancial. En Pere és un apassionat del xampany i jo li tenc una sentida mania a aquest suc de bimbolles. A la mala hora m'ha tornat a casa, després d'haver cantat a cops de guitarró la cançoneta que toca:

Sant Pere, bon homo era,
sant Bernat ja ho havia estat,
i Sant Jaume amb una cullera
li tirava arròs pes cap.

Quan baixava del cotxe, tot somriguent m'ha dit: tenc una sorpresa per a tu: i m'ha regalat una botella de xampany de bona marca. A veure a qui li puc encolomar....

20070628

2007-06-29T10:54:00.000-07:00

Sopar. Restaurant La Marina. Estany de son Xoriguer. Peix a's forn. M'hagués agradat veure sortir el sol. Aquest port artificial no té gaire encís. Veure la sortida del sol era la idea inicial. Com passar tanta estona sense un garito obert... Aquesta mancança d'interès m'ho feia atractiu, irresistible. Un altre dia serà... Na Mar, mentre engegava el cotxe i canviava de cd de Neil Young, m'ho ha dit a l'orella: l'absurd sempre és una temptació per a tu. He tornat a casa amb el títol d'un auto-assaig: l'absurd em va temptar.

20070627-02

2007-06-28T07:21:00.000-07:00

El vi que no has begut,
gelós reposa a les àmfores,
tens la fòbia d'un retorn ajornat
i retens la mania del viatge.
El vi que no has begut
amaga l'aventura
que dorm al canapè
de cada migdia.

20070627-01

2007-06-27T12:32:00.000-07:00

Qui darrer toqui el caliu,
llavis de cendra tindrà,
que una flor no fa estiu
i la tardor s'esfullarà...

20070627

2007-06-27T07:08:00.000-07:00

A l'ombra d'un garrover
fas un cafè-amb-gel
i testifiques contra
l'ombrívol pensament
que ja treu brua
com els records d'ahir.

Dijous

2007-04-05T07:55:00.000-07:00

Avui migdia m'ha telefonat Cioran.

En lira d'altri

2007-03-15T03:24:00.000-07:00

A can Jordi Bayona, vam llegir aquesta glosa den Vicenç de son Caragol:

I En Matas no té res,
només que és un poc sord.
No crec que es faci tord
que n'Antich és més pagès
i qui duu sa post a's forn
és En Perea dels exhorts
que de tot n'està ben entès!

Darrers dies

2007-02-17T02:59:00.000-08:00

Avui el personal se'n va a Ferreries i a Alaior a gaudir des Carnaval, fins i tot, amb açò de fer festa Ciutadella també ha trobat el seu grop decadent; una decadència en la recerca de l'ànima d'un poble que no sabem què vol arribar a ser. Quan hi havia una forta rivalitat entre els dos casinos locals, el casino Nou i el casino des Born, la cosa tenia el seu pinyol vermell. Eren altres temps, i la població laboralment es projectava en labors industrials més que no pas en el sector de serveis o terciari. Sembla que açò des Carnaval és més cosa de poblacions d'aspecte industrial com són ara Ferreries i Alaior. N'hi ha per sargir teories de tota mena. Als darrers dies donava joc per anar escoltar alguns glosats que s'han esdevingut memorables; glosats d'aquella categoria ja no se'n escolten, malgrat les bones intencions del personal de Socademots. A l'Amo de son Mascaró li vam sentir dir aquesta:

I Triay avui és igual
ja no és com es temps passats,
llavors, només veien desfressats
i ets últims des Carnaval,
i avui en sa Corema i tot val,
i ses bergantes duen xal
com ses àvies des temps passat!

Marta Bizcarrondo

2007-02-08T05:47:00.000-08:00

Marta Bizcarrondo

Llegint la premsa en una sala d’espera m’he assabentat de la mort de Marta Bizcarrondo. Aquesta senyora la vaig conèixer a la seva cabana de llenya a Cala Morell, un estiu llunyà, quan l’estiu encara feia estiu i quan, a les palpentes, els professionals illencs de la política encara no havien despuntat. No havien tret la muda, vull dir. Em fou presentada, juntament amb el seu marit i company Antonio Elorza, per n’Antonio Casero com no podia ser d’altra manera. Aquest corredor de voreres que, quan veritablement s’escrigui la història contemporània insular, haurem de retre homenatge en pàgines. Na Marta ens va cuinar una arròs amb conill i n’Antonio em va explicar com i de quina manera escrivia els seus articles de premsa. Plens de matarots, corregits una i altra vegada, notes al marge i que, una volta passats a net per na Marta, eren enviats via fax al diari El País. Coneixia els articles i qualque llibre d’Antonio Elorza, emperò, desconeixia l’obra de Marta Bizcarrondo. Aquell vespre no me’n vaig anar amb la senalla buida. Em va regalar un llibre: Andreu Nin y el movimiento comunista en España de Francesc Bonamusa. Un llibre ple de subratllats i anotacions a llapis. De tota lectura en treia unes fitxes en lletra menuda i vaig aplegar al vol el seu mètode de lectura i escriptura. Alguns diumenges l’havia vista conduint el seu Citroën GS, aparcar al supermercat Syp i sortir carregada de bosses, i un munt de diaris, mentre jo feia cua cristiana per un pollastre a l’ast. Als replans de Cala Morell tornarem a replegar el seu somriure.

Sant Blai

2007-02-03T01:15:00.000-08:00

Sant Blai. La mare anirà a misseta a ses Carmalites i portarà regalèssia beneïda. Un dissabte perfecte per fer bugada de premsa. Tenim tanta pàgina de periòdics endarrerits. La tinta ens deixarà les mans perdudes. Hem replegat totes les pinyes que hem pogut dels rodals per encendre foc. No hi ha millor combustible. Els piròmans de boscos les empren per a les seves activitats d'inici d'un incendi, a més, sembla que l'incenci ha estat per causes naturals. El foc purifica i l'oci dignifica. Quan el foc crema l'oci, les companyies d'assegurances arrufen el nas. Un dissabte de febrer on deixar les claus interpretatives en mans den Bernat d'Atalis. Que es trenqui la closca embastant versos... Potser sí, que sembrarem una ceba i ens sortirà un ai!

Quasi com sempre

2007-01-16T12:47:00.000-08:00

En Wenky diu a n'En Creueta:
idò, i tu què t'has cregut?
No em facis sa traveta
que tot serà perdut,
que més allà de sa dreta
no hi ha lloc pes caparruts.
Jo tenc un castell d'escut
davant sa Muntanyeta
i tu es lloc d'Ets Arjubs
suvora son Sivineta,
on poder fer una pisteta
per a motos sense tubs.
Deixem es morts a sa cuneta
que en Sente fa vermuts
amb acústica cultureta,
i la Màfia i Mafietes
han fet lo que han volgut
com sempre a sa Roqueta.

(St. Antoni 2007)))

20070105

2007-01-07T06:02:00.000-08:00

Sense oblits
el missatge
no és possible.

Sense records
la imatge
es fa bocins.

Carabó negre

2007-01-05T07:54:00.000-08:00

Dissabte de Reis. Així com n'hi ha que esperen Godot, jo només esper carabó negre.

Agenda sense fulls

2007-01-04T06:43:00.000-08:00

Dilluns. Cap d'any. Hem encetat una nova agenda. Una agenda digital, sense fulls. No sé si arribaré a enyorar aquella altra agenda de paper, amb fulls de paper. A vegades, et venen coses per anotar (la fatídica literatura de l'observació) i no tens els estris a mà. A vegades, voldries oblidar segons quines situacions i t'has vist empès en el cercle viciós dels records que no vols apuntalar amb un pensament o en una imatge reflexiva. En una agenda hi tens la redossa dels dies, ara només falta que les tramuntanes et visitin o que els vents et siguin favorables. Tens tota una agenda per endavant.

Any empès

2006-12-31T02:55:00.000-08:00

Tremola el dia

de l'any empès,

cap perfum no acarona

les estones perdudes,

mentre un xampany

regalat per l'empresa,

fa bimbolles d'un no-res.

Acapdesolc

2006-12-26T04:18:00.000-08:00

M'has dit un nom que no record.

M'has fet un gest que no traduesc.

M'has mirat sense pensar

Que els ulls també són miralls.

He tingut temps de plegar veles

I escriure una cançó de calfreds.

20061224

2006-12-25T03:03:00.000-08:00

La roba no eixuga.

Calamars

2006-12-23T09:08:00.000-08:00

Ahir, dijous capvespre, ho vaig passar a la cuina de can Pau, a unes tanques, darrere l'hotel Mediterrani, m'havia de mostrar la seva recepta de calamars plens (o farcits com diuen els catalans); quan tens els calamars nets, idò, una escaldada dins l'aigua bullent de l'olla, una escaldada i no una bullida. La carn picada (o carn capolada) si és mescla de porc i vedella, millor. Pensa a posar-hi una pastanaga en el feix de la verdura, perquè mata l'amargor de la ceba, idò, pensa-hi. N'hi ha que ho passen pel túrmix, perquè queda més compacte i mesclat, idò, jo no faig açò, jo ho pas pel xino, perquè els arreus elèctrics li lleven encant i sabor, sobretot, sabor. I mentrestant, un got de vi blanc Monopole, collita 2005, i després d'una digressió sobre el Barça, un altre got, i venga, fot-li, fot-li, que a l'infern no farà aquest fred... Pensa a tenir el forn encès, el tià ha de ser de terra, no d'aquests inoxidables. Què no obres un altre bòtil? A la nevera mos esperen. Calamars, tinta política, un colocón de cuidado, quan vaig sortir a la serena del vespre, em vaig adonar que no m'havia quedat ni la meïtat de la lliçó culinària del meu amic en Pau, idò, sí, hauré de fer la recepta com cada any, així com m'ho va ensenyar mumare. Trob que he quedat aprovat per encentar botelles de Monopole.

A cap de solc (1)

2006-12-19T09:09:00.000-08:00

Ulls negres. He seguit el vol de la gavina parda de Gustau Juan. A les ales hi portava una llum d'esculls ferrenys. Al bec un fildeferro rovellat. Després de la mirada, un horitzó de fred, ha deixat caure el teló. Només tu. Només el teu cos com a únic escenari.

Barbes cremades

2006-12-12T09:57:00.000-08:00

Davant la no immortalitat del dictador Pinochet, aquest altre dictador que se'n diu Fidel Castro, ¿hi posarà les seves barbes a remullar? Tenc una amiga cubana que, quan al Comandante en Jefe la cremada sigui mortal, li vindrà cosa vaginal abans de la menstruació.

20061210

2006-12-11T06:18:00.000-08:00

Avui ens assabentam de la mort del general Pinochet. Aquestes morts sempre arriben massa tard, no obstant, alguns semblen que voldrien que no s'hagués mort i que hagués hagut d'enfrontar els processos judicials que tenia pendents. Hom sap que l'administració de justícia té la seva pròpia lògica i que dóna per bo el sentit d'aquella dita: morta la cuca, mort el verí. Ha tardat aquest òbit, que ha fet esbravar alguns bòtils de xampany que esperen a la gelera de la justícia i és que, per norma, els generals i dictadors solen morir al llit i amb els olis de l'extremaunció. De tot plegat, la cosa que em va més gràcia en el seu dia, va ser aquell jutge Garzón que volia volar a London per fer d'extradir al dictador xilè i que mai no va ser capaç d'empaperar als càrrecs de l'anterior règim den Franco. Quina gràcia, en Garzón!

20061208

2006-12-09T03:09:00.000-08:00

Fa dies vam encetar el darrer full del calendari. Aquest any ja s'ens fuig de les mans. Inevitable. Qui dia passa, any empeny. L'empenta dels dies ens ha conduït fins a la mitgera d'un altre any. Les petites coses de cada dia fonamenten aquesta vida a redossa. Des del finestral els ullastres exhibeixen un verd grisenc que vindrà a ser l'anunci d'un fred que, inevitablement, ens ha de visitar. És el que toca: nadalar... Els versos que a la llibreta d'espirals esperen una revisió més acurada; els aforismes que s'hauran de llimar si vols que siguin publicats o exhibits públicament. L'auto-censura funciona de valent, com un mecanisme defensiu. Avui et sap greu no haver anat a Fornells i aquesta idea et mortifica el bressol de les estones perdudes. Saps que fins dilluns no veuràs a na Mar. I el telèfon mòbil és un engrony: deixa rastres, també hi ha petjades que no s'esborren així com així.

20061207

2006-12-08T02:28:00.000-08:00

Heineken gelada. Immers en la prosa periodística de Thomas Bernhard. Cròniques de tribunals. La vista oral dels processos judicials. Apunts. Imatges. Intuïcions. La culpa que és aquella merderada aferrada a les sòles de les sabates. La culpa sempre és dels altres. Els altres són els culpables. Els altres són els corruptes. Cal callar les nostres corrupcions. Cal amagar el joc brut de la política de cada dia.

20061206

2006-12-07T01:09:00.000-08:00

Avui. Onze dies sense llegir premsa. Em curaré?

20061204

2006-12-05T11:20:00.000-08:00

Sopat de molls as forn.

Rellotge de paret

2006-11-28T09:15:00.000-08:00

Factura el temps
que el rellotge aturat
també camina.

Gorrias

2006-11-27T11:07:00.000-08:00

En Gorrias ja és candidat;
que ell també vol repetir
sembla que es temps no ha passat
pes qui hem de decidir
i açò fa cara de tenir
qualque bony o bé forat.

20061123

2006-11-24T05:59:00.000-08:00

Darrere gèlids vidres
papallones de mi colors
esperen dissecades
el lloguer d'un vol.

Nabokov

2006-11-23T06:16:00.000-08:00

Darrere els vidres freds
papallones amb agulles
s'obliden de morir.

20061113

2006-11-16T06:36:00.000-08:00

Camina capcot,
es despulla totsolet
i totsol es desperta.

20061110

2006-11-12T01:33:00.000-08:00

Flor sense nom
que,de puntetes,
travesses la tardor
enmig de bolets.

20061109

2006-11-11T01:56:00.000-08:00

Damunt la pols del teu nom
hi descomptava records
a benefici d'inventari.

Novembre

2006-11-10T02:11:00.000-08:00

Damunt la pols dels records
hi escrius el teu nom.

Pastís

2006-11-05T06:05:00.000-08:00

Davant un pastís d'esclatassangs jo em qued sense literatura. Una cosa sense paraules. La deconstrucció gastronòmica ha arribat a uns límits esfereïdors. Hi ha coses d'aquesta postmodernitat que són elogiables com aquest pastís.

Avui, divendres

2006-11-03T08:49:00.000-08:00

... i demà, dissabte. Tot lo dia.

Cova

2006-11-02T02:00:00.000-08:00

Darrer dinar de la temporada a la cova. N'Eliot ens va cuinar una sarsuela de rap, amb recepta de la seva mare. Una cosa colossal. Vaig perdre el compte dels bòtils de Monopole consumits. I per cloenda: un pastís d'esclatassangs de sa Roca que havia anat a cercar en Paco. Hom es pot haver equivocat d'època en la història, en l'actualitat de vestigis clàssics, emperò, no cal perdre el perfil de la gastronomia, sobre la matèria MV Montalbán ens va deixar pàgines premeditades. Una despedida així, tenint per escenari aquesta cova arran de la mar, no s'obliden així com així.

20061031

2006-11-01T04:08:00.000-08:00

Una boira espessa que els fanals del vehicle no aconseguien travessar. Una clau de ferro rovellat que no obria cap porta. Una insinuació imagària després del darrer cubata. Aquest octubre que se'n va escaldat de sentir només, a voluntat, discos i més discos de Charles Mingus. Has acabat aquesta menstruació així com l'inici: memoritzant el refrany que vas sentir a aquell pescador que és un mariner d'aigua dolça: lluna d'octubre, set ne procura.

Pont den Font

2006-10-28T03:30:00.000-07:00

A les roques
una tovallola
espera el seu cos.

Octubre

2006-10-14T06:42:00.000-07:00

Tremola com una ona
el silenci que s'ha esmosteït
a les teves mans foradades.

Octubre

2006-10-12T00:59:00.000-07:00

Em dius que la dissort
ningú sap qui l'enterra.

Em dius que la ràbia
és menú de cada dia.

Em dius que les ombres
són més feixugues que el cos.

Em dius que la platja deserta
és a vessar de sabates sense arena.

Em dius que les tremoloses ones
reculen com els crancs.

Em dius que en aquella cova
hi dorm una barca sense timó.

Em dius que et digui quelcom
i jo no sé què dir-te
si tu ja ho has dit tot.

Octubre bis

2006-10-11T06:34:00.000-07:00

No em diguis que
les fulles cauen dels arbres
sense cap consentiment
de qui sap
l'adrecera dels cossos,
sense cap remordiment
d'aquell qui escriu
onades de tinta i típex
en un quadern groc.

No em diguis que
aquesta tardor
de puntetes s'ha transvestit
i que l'armari era buit
abans de sortir-ne
a dansar
a la vorera de les ombres.

No em diguis que
les mosques han brunzit
la simfonia de l'oblit
com altres anys.
No m'ho diguis que
la mort no tenia tícket.

Plenitud amb blues de fons

2006-10-08T01:46:00.000-07:00

Dissabte. Port de Maó. Sopar al Xaloc. Peix fresc? Claustre del Carme. Lluna plena damunt les teulades. Música de blues fins suar blues. 23 euros l'entrada. Na Mar somriu. Cervesa esbravada. Gots de plàstic. Música damunt altres músiques. Em diuen que la selecció espanyola ha perdut sense en Guti ni en Raul. Lluna plena que ens encalça per la costa de cas General. No puc demanar més: na Mar condueix cap a ponent, de retorn a Biniculís, i pels altaveus del vehicle sentim Jazz Blues Fussion de John Mayall. Les tardors menorquines tenen una sensuablitat gairebé eròtica.

El Lebrijano

2006-09-30T08:16:00.000-07:00

Anirem a sentir a El Lebrijano, aquest príncep del flamenc. La nit de Maó que ens agomboli i que la lluna amagada surti a camí. El Lebrijano té una veu clàssica de cante jondo que no renuncia a aquell palo tan difícil d'executar com són las seguiriyas. Si els déus volen, un dia d'aquests us faré la crònica del concert.

20060927

2006-09-29T00:34:00.000-07:00

A la cuina de Binicalma també arriben els telegrames cibernètics.

Mosques

2006-09-23T09:42:00.000-07:00

Les mosques ja han arribat. Ja són aquí. Dins la cuina de Binicalma. No sé si tenen les ales de l'existencialisme de JP Sartre. Són emprenyadores. Jo em pensava que arribarien a l'octubre com en el poema de Gabriel Ferrater, emperò, enguany tot ve primerenc. Sembla.

Bikinis grocs

2006-09-20T08:59:00.000-07:00

Ja som a la tanca de la tardor. Només cal anar-hi fent petjades. Peuades rere peuades cap esquinçar un altre cap d'any. D'aquest estiu només voldria recordar aquells bikinis grocs amb què na Mar ens ha enlluernat per cales i platges.

Ploure

2006-09-17T00:31:00.000-07:00

Mai plou a gust de tothom. Que plogui al llindar de la tardor és cosa del temps i que les pluges venen quan han de venir. També és cert que s'han vingut fent moltes obres d'infrastructura: carrers, voravies, etc., sense tenir en compte la servitud de pas de l'aigua de pluja. Quan cops no hem sentir dir: per allà on ha passat l'aigua, prest o tard acabarà passant. S'han corregit el rost natural de terrenys, sense tenir en compte que allò que s'esdevindria seria un embassament o coses pitjors... Aquests dies de pluges, hem pogut treure al pati els testos de plantes d'interior perquè poguessin regar-se amb aquesta aigua beneïda que cau del cel. Amb aquestes pluges primerenques s'han pogut netejar teulades i embornals, perquè l'aigua que caigui des d'ara pugui anar directament a les cisternes, aljubs, etc., Mai plou a gust de tothom, però és força necessari que plogui i que la vida de les estacions faci el seu camí, d'esquena als nostres interessos.

20060915

2006-09-16T04:32:00.000-07:00

Ahir vaig somiar en una carta de William Burroughs que havia adreçat a Allen Ginsberg.

Costa cap avall

2006-09-15T00:04:00.000-07:00

Els gínjols ja van a 5 euros/quilo a la plaça des Mercat. Fa una setmana anaven a sis euros. Anam costa cap avall, fins que el petroli tengui una cotització semblant a la sang i els dòlars ho puguin comprar. Costa cap avall hom ha de frenar les peuades.

Començar en peu alt

2006-09-13T05:32:00.000-07:00

Avui ha començat l'escola. Nirvis. Els al·lots del veïnatge no tenien aturador. I com era d'esperar no han faltat les pluges. A bots i barrals. A Mallorca tenen la dita: sempre plou quan no hi ha escola. Idò, avui ha plogut perquè hi havia escola. Un bon inici de càntic escolar. Carrers embassats. Fibles i claveguerams sortint de botador; gitant aigües residuals. Una empalagosa oloreta de merdes per avingudes i trànsits enfollits. Les reixes i les fibles, com cada any en aquesta època, no eren netes i estaven embussades, vet-aquí, que no donassin abast per engolir la torrentada. No ho dubteu, Déu ens posa proves i un començament en peu alt, qualque cosa significa,,, I no en tenc ni idea.

20060911

2006-09-12T06:28:00.000-07:00

Dies xafogosos. El sol va rebullir la terra després de les primers pluges ocasionals i de concreta localització. Temps ideal per a prendre banys de mar. Santandria, malgrat s'hagi convertit en un port improvisat i permès per les autoritats administratives, encara s'hi pot nedar. Dies xafogosos quan les idees s'escurcen a l'ombra dels cossos. Madame Royal haurà fet reviscolar més vots, amb les seves fotografies de bikinis portant a les platges de l'abstenció, que no pas els seus rivals en el partit socialista francès, amb els seus principis ideològics esperonats. Val molt més una foto en bikinis en tost d'una càpsula de doctrina social, per a esberlar la gruixuda crosta de l'abstencionisme polític.

Cossificació ideal

2006-09-10T01:22:00.000-07:00

Encara no he anat a dormir. Tota la nit de vetla sense haver travessat les fronteres del Port de Maó. Quan he arribat a casa en taxi, no tenia son. M'he preparat un cafè negre amb gel i som partit a nevagar per internet. I com sempre que puc, he anat fent aquell viatge cibernètic que m'agrada de repetir, d'illot en illot, visitant els blogs dels qui aprenc i dels qui puc també aprendre coses o deixar de creure en altres, maldant de no perdre l'equilibri de les sensibilitats. Les veus han de ser múltiples. Les idees floreixen i també s'esmosteixen, talment les flors. Una flor no fa estiu, emperò, hi ha flors que només duren un dia i prou. Flors d'un dia. Em ve a la memòria, mentre faig la prosa jazzística de la improvisació, una glosa de Miquel Ametler;

Vos ho dic de tot cor,
no me vull empegueir,
que açò serà una flor
molt mala d'esmosteir,
hi ha un refrany que sol dir
que mala herba mai se mor,

Idò sí, El post d'avui de JM Quintana és comprensible. Té la saviesa de contemplar una exigència, quan la política es marceix entre frivolitats i elementalitats. Què hi podem fer, travessar el desert, anant d'osasi a osasi, com el joc de l'oca. Idò sí, Madame Royal talvegada no tengui idees, emperò, té cos. I tot en gros, serà un intrèpid debat entre la idealització del cos i la cossificació de l'ideal. Post-it.

Silenci a la fresca

2006-09-09T01:23:00.000-07:00

Seien a la fresca, com emprimer, i no tenien res què dir-se.

Pledelluna

2006-09-08T00:06:00.000-07:00

Molts han estat qui han cantat a la lluna. Ahir sortia tímida i eixerida, a sol post, pel cap de llevant. Un petit espectacle d'aquells que m'agraden de valent, perquè els mass mèdia no en parlen gaire. Ahir, plena de gràcia, ens mirava altiva de fit a fit. Feia el seu camí cap a ponent. Avui que hem donat l'esquena a tantes coses, també li hem donat l'esquena a la lluna. Emprimer poques coses no es feien sense consultar quina era la lluna en què es trobaven, no fos que les coses sortissin a la torta o que la fusta tallada es podrís o que els sembrats no germinassin, etc. Pledelluna, petit espectacle encara gratuït! Molts poetes l'han cantada, emperò, sempre he tingut en força consideració allò que van dir i escriure tres poetes d'àmbits diferents: el xinès Li Po, l'andalús García Lorca i l'eivissenc Marià Villangòmez... La lluna sempre encalça ombres que haurien d'haver estat la nostra consciència.

Gínjols

2006-09-03T02:22:00.000-07:00

Son Gramanet. Primer de setembre. Aquest mes sempre m'evoca aquests fruits. Els gínjols. A les bardisses n'hi ha tres de sembrats. Frondosos. Carregats de fruits. Cada dia, hom fa un aguait, per anar replegant aquells més madurs. Aquells que d'un verd escanyolit han mudat de color, cap un marró de nocilla. El nom d'aquests fruits en castellà és d'allò complicadíssim de dir i de recordar. Un mossabarisme d'empelt. Quan érem al·lots, en alguns patis de ses Cases Baratos, allà a la barriada del Ranxo, n'hi havia de ginjolers i anaven cepillats. Fins que son amo, hi va armar un cà maleit. A les parades del mercat tenen una cotització de 6 euros/quilo. Hom no n'ha de menjar gaires de gínjols, una embosta n'hi ha prou que sinó pots anar d'escànguil. Si més no, tots sabem que en aquest món de sivelles atesades, hom ha de tenir uns bons gínjols per anar per la vida.

20060826

2006-08-27T02:39:00.000-07:00

Empeny, empeny que l'estiu s'acaba.

20060825

2006-08-26T01:18:00.000-07:00

Divendres. El calendari santoral: Sant Lluís. Ja hem dormit amb llençols. Tal vegada, entre llençols, els somnis no es perdin per les escletxes del despertar. Somnis embolicats amb llençols, abans que no es trenquin a l'alba.

Panxes rotges i els Apatxes

2006-08-25T00:42:00.000-07:00

Uf, sí que ens hem civilitat! La correcció política ens vessa per les orelles. Dos dies seguits de veure panxes rotges sense acabar detingut a la caserna de la guàrdia civil des Mercadal. Ni hem hagut de sortir escapats per la finestreta dels lavabos de can Vicente. Tampoc, no haurem vist aquells melons grocs que granaven als solcs de les teulades. Tot plegat, d'una normalitat elemental. Na Mar m'ha dit coses en veu baixa i que hi hauré de pensar. Jo, en una monotonia del discurs, només exclamava aquella lletania que vaig aprendre de l'àvia i que començava així:

Torna a rera Bartomeu,
que jo et daré un do
que no he dat a còmter
ni a baró,,,

No obstant, el meu company d'ala, en Vicenç de son Caragol, no deixava de cantar la cançoneta en totes les modalitats musicals possibles: fandango, peteneres, jota, etc,

Si sa mare n'hagués fet cent
de filles com na Maria,
tota Menorca estaria
rodada de bona gent.

20060818

2006-08-20T01:14:00.000-07:00

Divendres. Platja des Bot. A redossa d'una ombrel·la trobada a les escombraries. Na Mar no va portar ni els bikinis grocs ni tampoc els negres, aquest cop, portava un traje de nedar de topos de colors, just semblava unes estovalles d'hule. Dia interminable, m'havia deixat el tabac a casa. En aquestes platges, com son Saura i altres d'especial bellesa, deixen amarrar a les embarcacions massa aprop de la riba. La ministra Narbona i, els seus jornaders de la Demarcació de Costes, fan els ulls grossos. A quants metres estipula la legislació vigent que s'han de fondetjar les barques en relació a l'arena de la platja,,,

20060817

2006-08-19T03:46:00.000-07:00

Tan sols una ona em separava de tu.

Cabra (sense sopa)

2006-08-16T11:07:00.000-07:00

Tal vegada sí que en Ramon Orfila estigui com una cabra. Sembla que la notícia que han donat els mitjans de comunicació sobre l'extermini d'unes cabres que voltaven aventureres pels espadats hirsuts i qualque parcel·la de tramuntana, propietat de bona gent catalana o quasi, idò, haurà estat una notícia sobredimensionada, o tal volta exageradament dilatada, o simplement exagerada, per la manca de notícies, allò que en diuen en l'argot: serpents d'estiu,,, Ramon Orfila no es pot queixar gaire pel tracte preferencial que ha gaudit fins ara dels grups de pressió i/o dels mitjans de comunicació, fins i tot, els seus adversaris polítics estan subterràniament contents i alegres del seu exercici polític, només que no ho diran públicament. Ha sabut desballestar uns turons de pissarra i d'enorme valor geològic a Llinàritx per fer el polígon industrial, i el GOB, el guardià de les essències ecològiques, ha sabut guardar silenci i punt en boca, que aquest és dels nostros! Emperò, les cabres de sa Bufera no eren del Gob. Vos ho dic jo: no hi ha res més que estar com una cabra per anar a matar cabres!

Armistici

2006-08-15T02:25:00.000-07:00

Armistici no vol dir pau. Tot plegat és provisional, tanmateix, la mateixa vida és tossudament provisional. La mort sembla més definitiva al Líban i a qualsevol altre lloc. No hi ha fòrmules màgiques, ni física ni química que els homes fan la seva cursa instintiva. Les guerres són essencialment humanes. La història de la humanitat s'escriu (es va escrivint) entre guerres, aquests són els períodes que queden inserits en els llibres. Tot i que la moguda és absurda, té els seus propis fonaments neodarwinistes. Ara com ara, David Grossman, escriptor compromès en promoure una entesa entre palestins i israelins, hi ha deixat un fill de vint anys. Armistici vindrà a ser l'art de saber pactar: les victòries poden esperar les onades divines. Siguem només homes, deixem de ser divins, i practiquem els idiomes.

Alaior

2006-08-14T06:36:00.000-07:00

Carrosses. Ca na Maruja. Coca de sofrit. Carn i xua. Sobrassada. Formatges. Ginets a cas Mulero. Sexualitat sense retorn. Balls de fandango. Tres grups ciutadellencs: St. Miquel i Arrels de St. Joan a sa plaça des Ramal; grup Tramuntana a sa plaça Nova. Na Mercè que balla i bota, que té ses cames de perdiu,,, Els Geganters de Mancor de la Vall, més enllà d'aqueix poble suvora Inca, un cul de sac i les xirimies que sonen com una esperança morta: Son Ferriol i la seva cançó. Pujar a la Rana de la fira, fins que el campanar s'esfondri... Oh, si aquesta ciutat hagués tingut port. Si hagués tingut una sortida directa a la mar, potser la història s'hagués escrit d'una altra manera. Avui ens hem de conformar en mirar finestres i balcons on baden les banderes i banderoles den Bernat Figuerola, i en llegir, de tard en tard, aqueixa potable publicació de s'Ull de sol. Mentrestant, seguirem comprant i consumint embutits i formatges d'aquest poble que ha abandonat el turó.